Blog

© Esther Mena.

Bochorno pegado como abrazo traicionero,
ni la brisa se atreve a moverse,
Leya ronca estirada, reina sin corona,
y Din, fiel centinela, duerme en su zona.

Los grillos desafinan, ¡qué concierto tan grosero!
Parece que uno grita: “¡Levántate y baila,”!
Pero yo solo quiero silencio, aire y un poco de calma,
ni ventilador ni sueños, solo un mundo sin alarma.

Y en medio de este caos veraniego y ardiente,
cierro los ojos y pienso: “El amor está presente.”
Porque en el bochorno, los grillos y el sudor,
también vive la vida, la amistad y el calor… del corazón.

Pero de pronto, Leya se alza con mirada de misión,
ha oído un grillo chivarse cerca del rincón.
Con paso felino y mirada de reina antigua,
salta, gira, escucha… y da la zarpada amiga.

Silencio absoluto. Los grillos callan de golpe.
Ni un “cri-cri” se atreve a soltar ni un susurro.
Din abre un ojo, bosteza sin prisa,
y yo sonrío pensando: “¡Qué gata tan lista y precisa!”

Ahora sí, la noche es nuestra, y la paz nos envuelve,
con Leya de centinela, la batalla resuelve.
Ni el bochorno, ni los grillos, ni el mundo que rechina,
nos quitan la ternura que en la noche se inclina.

© Esther Mena

Xafogor enganxada com abraçada traïdora,
ni la brisa s’atreveix a moure una hora.
Leya ronca estesa, reina sense corona,
i el Din, fidel guardià, dorm a la seva zona.

Els grills desafinen, quin concert més barroer!
Sembla que un d’ells cridi: “Aixeca’t i balla,!”
Però jo només vull silenci, aire i una mica de pau,
ni ventilador ni somnis, només un món més suau.

I enmig d’aquest caos estiuenc i calent,
tanco els ulls i penso: “L’amor és present.”
Perquè en la xafogor, els grills i la suor,
també hi viu la vida, l’amistat i el calor… del cor.

Però de sobte, Leya s’alça amb ulls de missió,
ha sentit un grill xivar-se prop del racó.
Amb pas felí i mirada de reina antiga,
salta, gira, escolta… i clava la pota amiga.

Silenci absolut. Els grills callen de cop.
Ni un “cri-cri” s’atreveix a fer el més mínim so.
Din obre un ull, fa un badall sense pressa,
i jo somric pensant: “Quina gata més espavilada i espessa!”

Ara sí, la nit és nostra, i la pau ens embolcalla,
amb la Leya de centinella, la més dolça batalla.
Ni la xafogor, ni els grills, ni el món que grinyola,
ens trauran la tendresa que dins la nit tremola.

© Esther Mena.

Cuando arde la vida, no es solo el bosque,
no son solo árboles hechos ceniza,
ni campos sembrados con sueños humildes,
ni siquiera el aire, que ya no respira.

Arde la casa del ciervo y el jabalí,
la danza secreta de pequeños insectos,
los nidos que esperaban una nueva alborada
y el grito silenciado de todo lo que huye.

Y en medio del infierno, manos de fuego y coraje,
bomberos valientes, ángeles sin alas,
que luchan contra lenguas que devoran el mundo
con agua, con fuerza, con sudor y esperanza.

Pero el fuego no entiende de límites ni clemencia.
Se lleva vidas humanas,
como la de aquel bombero que no volvió.
Su nombre es ya parte del viento que llora entre cenizas.

Los campos se visten de gris, mueren las semillas,
y el agricultor, de rodillas, clama al cielo.
Pero aún hay esperanza bajo las brasas,
una flor pequeña, una mano que brota.

Por cada árbol que cae,
que nazcan diez más.
Por cada lágrima,
que florezca una canción de memoria y vida.

© Esther Mena.

Quan crema la vida, no és només bosc,
no són només arbres convertits en ombra,
ni camps que llaurava el jornaler amb somnis,
ni tan sols l’aire, que ja no respira.

Crema la casa del senglar i del cérvol,
la dansa secreta dels insectes petits,
els nius que esperaven una nova albada
i el crit silenciat de tot el que fuig.

I enmig d’aquest infern, mans de foc i valentia,
bombers com àngels sense ales visibles,
que lluiten contra flames que mosseguen tot,
amb aigua, amb coratge, amb suor i amb esperança.

Però el foc no sap de límits ni compassions.
S’endú vides humanes,
com la d’aquell bomber que no va tornar.
El seu nom ja és part del vent que plora entre cendres.

Els camps es tornen gris, les llavors moren,
i els pagesos, de genolls, clamen al cel.
Però encara hi ha esperança entre les brases,
una flor petita, una mà que rebrota.

Per cada arbre que cau,
que en neixin deu més.
Per cada llàgrima,
que brolli una cançó de memòria i vida.

© Esther Mena.

Vaig alçar parets amb suor i amb calma,
cada rajola un trosset de la meva ànima.
Vaig sembrar flors, somnis i esperança,
sota un sostre que era refugi i dansa.

Un dia van venir, sense trucar,
van obrir la porta i es van instal·lar.
Sense mirar-me, sense demanar,
com si el que és meu fos aire per agafar.

I em vaig quedar fora, mirant des del carrer,
amb la clau a la mà i el cor a l’aguait.
I em diuen que esperi, que tinc tot el dret,
però la llei fa vacances, i el temps no té pietat.

No vull venjança, només equitat.
Que qui roba una llar, senti la veritat.
Que la justícia no dormi entre papers,
mentre el poble pateix en silenci i a peus.

Però no em rendeixo, no ho penso fer,
perquè la meva casa és molt més que un bé.
És el meu passat, la meva pau, la meva gent
i lluitaré per ella, fins al darrer moment.

© Esther Mena.

Levanté paredes con calma y sudor,
cada ladrillo llevaba mi amor.
Planté flores, sueños e ilusión,
bajo un techo que era mi bendición.

Un día llegaron sin avisar,
abrieron la puerta y se fueron a instalar.
Sin mirarme, sin preguntar,
como si lo mío fuera aire para tomar.

Me quedé fuera, mirando el portal,
con la llave en la mano y el alma en vilo.
Me dicen que espere, que tengo el derecho,
pero la ley duerme, y el tiempo es castigo.

No quiero venganza, solo equidad,
que el que roba un hogar sienta la verdad.
Que la justicia despierte del sueño,
mientras el pueblo sufre en silencio.

Pero no me rindo, no pienso ceder,
porque mi casa es más que un tener.
Es mi historia, mi gente, mi razón
y lucharé por ella hasta el corazón.

© Esther Mena.

Vas arribar sense timbre,
com qui irromp a casa
i s’instal·la al sofà
sense preguntar si pot.

Em vas robar la regla,
però vas portar el foc.
Fogonades a la nit
i mantes pel terra.

Em parles amb calors,
amb sudors traïdors,
amb un humor canviant
que ni jo mateixa entenc.

I encara que a vegades em cansa,
encara que plori sense motiu,
hi ha alguna cosa en el teu silenci
que em sap a destí.

Em dones una altra mirada,
més sàvia, més sincera.
M’arranques la innocència,
però em deixes força nova.

I quan ja creia
que no podia més,
vas arribar tu, fibromiàlgia,
amb la teva abraçada de vidre.

Dolors sense avís,
fatiga a cada cantonada,
un cos que protesta
encara que l’ànima camina.

Em vas ensenyar a anar a poc a poc,
a mesurar cada pas,
a escoltar l’invisible,
a cuidar les meves abraçades.

Entre tu i la menopausa
feu un bon batalló,
però jo, que sóc guerrera,
resisteixo la invasió.

Perquè encara que faci mal el cos,
encara que em tremoli l’ànima,
el meu foc no s’apaga,
i segueixo sent flama.

De vegades m’esfondro,
altres vegades me’n reinvento.
Però sempre, sempre escric
el que no crida el meu cos.

Per aquestes dones valentes
que encara patint s’alcen,
segueixen traçant la seva ruta,
segueixen teixint la seva ànima.

@Esther Mena.

Llegaste sin timbre,
como quien irrumpe en casa
y se instala en el sofá
sin preguntar si puede.

Me robaste la regla,
pero trajiste el fuego.
Fogonazos en la noche
y mantas por el suelo.

Me hablas con calores,
con sudores traicioneros,
con un humor cambiante
que ni yo misma entiendo.

Y aunque a veces me hartas,
aunque llore sin motivo,
hay algo en tu silencio
que me sabe a destino.

Me das otra mirada,
más sabia, más sincera.
Me arrancas la inocencia,
pero me dejas fuerza nueva.

Y cuando ya creía
que no podía más,
llegaste tú, fibromialgia,
con tu abrazo de cristal.

Dolores sin aviso,
fatiga en cada esquina,
un cuerpo que protesta
aunque el alma camina.

Me enseñaste a ir despacio,
a medir cada paso,
a escuchar lo invisible,
a cuidar mis abrazos.

Entre tú y la menopausia
hacéis buen batallón,
pero yo, que soy guerrera,
resisto la invasión.

Porque aunque duela el cuerpo,
aunque me tiemble el alma,
mi fuego no se apaga,
y sigo siendo llama.

A veces me derrumbo,
otras veces me reinvento.
Pero siempre, siempre escribo
lo que no grita mi cuerpo.
Por esas mujeres valientes
que aún sufriendo se alzan,
siguen trazando su ruta,
siguen tejiendo su alma.

© Esther Mena

Aquesta nit el cel cremava d’alegria,
llums que dansen a la pell de l’aire,
explosions de colors que alcen la veu
en nom de la felicitat compartida.

I sense voler, he pensat en l’altre cel,
el que no celebra,
el que plora sota esclats
que no pinten estrelles,
sinó ferides.

La traca final ha trencat el silenci
com un adéu entre rialles i abraçades.
I al meu pit,
dos mons xocaven:
la festa i la guerra,
la música i el plor,
la guspira de la vida
i la cendra del que s’ha perdut.

Per què els focs d’aquí són bellesa
i els d’allà són mort?

Per què les mateixes mans
que aplaudeixen un castell de pólvora
poden també empunyar una arma?

Avui la meva ànima ha tingut cara i creu,
com una moneda llançada a l’atzar
entre l’esperança
i l’horror.

I enmig de la nit encesa,
he entès que no tots els cels
ens miren amb els mateixos ulls.

© Esther Mena

Esta noche el cielo ardía de júbilo,
luces que danzan en la piel del aire,
explosiones de color que alzan la voz
en nombre de la alegría compartida.

Y sin querer, pensé en el otro cielo,
el que no celebra,
el que llora bajo estallidos
que no pintan estrellas,
sino heridas.

La traca final rompió el silencio
como un adiós entre risas y abrazos.
Y en mi pecho,
dos mundos chocaban:
la fiesta y la guerra,
la música y el llanto,
la chispa de la vida
y la ceniza de lo perdido.

¿Por qué los fuegos de aquí son belleza
y los de allá son muerte?

¿Por qué las mismas manos
que aplauden un castillo de pólvora
pueden también empuñar un arma?

Hoy mi alma tuvo cara y cruz,
como una moneda lanzada al azar
entre la esperanza
y el horror.

Y en medio de la noche encendida,
supe que no todos los cielos
nos miran con los mismos ojos.