Corre el nen amb els peus nus,
entre rialles i esquitxos de sol,
amb la pell salada de llibertat
i el cor ple de misteris per obrir.
No sap d’horaris ni de presses,
ni del pes que arrosseguem els grans.
Ell només sap del gelat que degota,
de la sorra que se li enganxa als dits
i de la felicitat que no es pensa, només es viu.
Els matins són promeses obertes,
amb bicicletes que volen ser avions,
amb cançons inventades sota els pins
i granotes que salten entre riures secrets.
Les tardes són regnes de fantasia:
cabanes fetes amb llençols i somnis,
batalletes d’aigua amb declaracions de pau
i contes explicats amb veueta de confidència
mentre el sol comença a pintar d’or el món.
I quan arriba el vespre cansat,
amb genolls pelats i ulls brillants,
l’infant s’adorm com qui ha viscut
una vida sencera en un sol dia,
amb la innocència intacta i el cor net.
Quina saviesa habita en la infància…
Ells ens ensenyen a tornar a començar,
a mirar amb ulls de primer cop,
a creure que l’estiu dura sempre
i que l’amor pot cabre dins una closca de mar.
Ells, els petits mestres del moment,
fan que el món sigui més tendre,
i que nosaltres, els adults cansats,
recordem, ni que sigui per un instant,
com era viure sense por al demà.








