Quan crema la vida

© Esther Mena.

Quan crema la vida, no és només bosc,
no són només arbres convertits en ombra,
ni camps que llaurava el jornaler amb somnis,
ni tan sols l’aire, que ja no respira.

Crema la casa del senglar i del cérvol,
la dansa secreta dels insectes petits,
els nius que esperaven una nova albada
i el crit silenciat de tot el que fuig.

I enmig d’aquest infern, mans de foc i valentia,
bombers com àngels sense ales visibles,
que lluiten contra flames que mosseguen tot,
amb aigua, amb coratge, amb suor i amb esperança.

Però el foc no sap de límits ni compassions.
S’endú vides humanes,
com la d’aquell bomber que no va tornar.
El seu nom ja és part del vent que plora entre cendres.

Els camps es tornen gris, les llavors moren,
i els pagesos, de genolls, clamen al cel.
Però encara hi ha esperança entre les brases,
una flor petita, una mà que rebrota.

Per cada arbre que cau,
que en neixin deu més.
Per cada llàgrima,
que brolli una cançó de memòria i vida.