© Esther Mena.
Vaig alçar parets amb suor i amb calma,
cada rajola un trosset de la meva ànima.
Vaig sembrar flors, somnis i esperança,
sota un sostre que era refugi i dansa.
Un dia van venir, sense trucar,
van obrir la porta i es van instal·lar.
Sense mirar-me, sense demanar,
com si el que és meu fos aire per agafar.
I em vaig quedar fora, mirant des del carrer,
amb la clau a la mà i el cor a l’aguait.
I em diuen que esperi, que tinc tot el dret,
però la llei fa vacances, i el temps no té pietat.
No vull venjança, només equitat.
Que qui roba una llar, senti la veritat.
Que la justícia no dormi entre papers,
mentre el poble pateix en silenci i a peus.
Però no em rendeixo, no ho penso fer,
perquè la meva casa és molt més que un bé.
És el meu passat, la meva pau, la meva gent
i lluitaré per ella, fins al darrer moment.