Les flames i les excuses

© Esther Mena, 2026.

Aquesta setmana hem tornat a plorar morts. Hem tornat a veure famílies destrossades, cases reduïdes a cendres i un paisatge que tardarà dècades a recuperar-se, si és que ho aconsegueix. I, una vegada més, hem assistit al mateix espectacle de sempre: declaracions solemnes, promeses de revisió, paraules de suport i una allau de justificacions.
Però hi ha una pregunta que molts ciutadans es fan i que massa sovint queda sense resposta: per què continuem arribant tard?
Sabem que els estius són cada vegada més calorosos. Sabem que la sequera converteix els boscos en un polvorí. Sabem que el risc d’incendis extrems augmenta any rere any. No és una sorpresa. No és una emergència imprevista. Fa temps que els experts ho adverteixen. Si ho sabem, per què continuem actuant com si cada incendi fos una fatalitat impossible d’evitar?
No, no tots els incendis es poden impedir. Seria irresponsable afirmar-ho. Però sí que es poden reduir riscos, millorar la prevenció, reforçar la vigilància, gestionar els boscos i protegir millor les zones habitades. I aquí és on apareix el debat que alguns prefereixen evitar.
Durant anys hem pagat impostos amb la confiança que els recursos públics serveixen per protegir allò que és de tots. Per això és legítim preguntar-se quines han estat les prioritats. Quants diners s’han destinat realment a la prevenció? Quants projectes han quedat al calaix? Quantes decisions s’han ajornat perquè no eren prou rendibles políticament?
Quan les flames avancen sense control, els responsables públics acostumen a demanar unitat. I tenen raó. Però la unitat no pot significar silenci. La unitat tampoc consisteix a renunciar a fer preguntes. Al contrari: el respecte per les víctimes exigeix exigir explicacions.
Perquè els morts no tornaran. Les cases cremades no es reconstruiran d’un dia per l’altre. I les famílies que han perdut algú estimat hauran de conviure amb aquest dolor molt temps després que les càmeres hagin marxat.
El més fàcil és culpar exclusivament el clima, el vent o la mala sort. El més difícil és mirar-nos al mirall i reconèixer que potser hem dedicat més esforços a reaccionar davant les tragèdies que a evitar-les.
Quan el foc s’apaga, sempre arriba el moment dels homenatges. Són necessaris. Però encara és més necessari el moment de la responsabilitat. Perquè un país que només compta les víctimes després de cada incendi és un país que ha renunciat a aprendre.
A les famílies que han perdut éssers estimats, tot el meu respecte i la meva solidaritat. A qui té responsabilitats públiques, una petició senzilla: menys excuses i més prevenció. Perquè les flames no entenen de colors polítics, però les conseqüències de la inacció sí que tenen responsables.