© Esther Mena.
Vas arribar sense timbre,
com qui irromp a casa
i s’instal·la al sofà
sense preguntar si pot.
Em vas robar la regla,
però vas portar el foc.
Fogonades a la nit
i mantes pel terra.
Em parles amb calors,
amb sudors traïdors,
amb un humor canviant
que ni jo mateixa entenc.
I encara que a vegades em cansa,
encara que plori sense motiu,
hi ha alguna cosa en el teu silenci
que em sap a destí.
Em dones una altra mirada,
més sàvia, més sincera.
M’arranques la innocència,
però em deixes força nova.
I quan ja creia
que no podia més,
vas arribar tu, fibromiàlgia,
amb la teva abraçada de vidre.
Dolors sense avís,
fatiga a cada cantonada,
un cos que protesta
encara que l’ànima camina.
Em vas ensenyar a anar a poc a poc,
a mesurar cada pas,
a escoltar l’invisible,
a cuidar les meves abraçades.
Entre tu i la menopausa
feu un bon batalló,
però jo, que sóc guerrera,
resisteixo la invasió.
Perquè encara que faci mal el cos,
encara que em tremoli l’ànima,
el meu foc no s’apaga,
i segueixo sent flama.
De vegades m’esfondro,
altres vegades me’n reinvento.
Però sempre, sempre escric
el que no crida el meu cos.
Per aquestes dones valentes
que encara patint s’alcen,
segueixen traçant la seva ruta,
segueixen teixint la seva ànima.