Blog

Mi madre es fuerza y ​​ternura,
con tres trabajos y un solo corazón incansable.
Enfermera de manos de seda,
que pinchaba sin hacer daño, como un milagro.

Le llamaban “la Pepita” con cariño sincero,
porque curaba cuerpo y alma a la vez.
Un día, incluso, salvó mi hámster,
con el amor que sólo una madre atesora.

Con sus manos, cocina recuerdos,
llena la casa de aromas y calor,
y con cada plato, pone vida,
como un acto de amor sagrado.

Ahora, a sus ochenta y tres bien traídos,
todavía conduce, libre y valiente.
Es el ejemplo vivo de dignidad
y de un alma presente, fuerte y tierna.

Madre, eres la raíz, la guía y la cometa,
eres el hogar al que siempre puedo volver.
Te celebro hoy y todos los días,
porque ser tu hija es el mejor regalo que podía tocarme.

La meva mare és força i tendresa,
amb tres feines i un sol cor incansable.
Infermera de mans de seda,
que punxava sense fer mal, com un miracle.

Li deien “la Pepita” amb estima sincera,
perquè curava cos i ànima a l’hora.
Un dia, fins i tot, va salvar el meu hàmster,
amb l’amor que només una mare atresora.

Amb les seves mans, cuina records,
omple la casa de flaires i escalf,
i amb cada plat, hi posa vida,
com si fos un acte d’amor sagrat.

Ara, als seus vuitanta-tres ben portats,
encara condueix, lliure i valenta.
És l’exemple viu de dignitat
i d’una ànima present, forta i tendra.

Mare, ets l’arrel, la guia i l’estel,
ets la llar on sempre puc tornar.
Et celebro avui i cada dia,
perquè ser la teva filla és el millor regal que em podia tocar.

Despierta el día,
y en tu pecho hallo mi cielo,
tibio refugio,
susurro lento,
el hogar que no se ve pero se siente.

Tu aliento me cubre,
como manta en madrugada,
y yo, felina entregada,
te regalo mi quietud
y mi amor sin palabras.

No hay reloj que me apure
ni mundo que me aleje,
pues contigo todo es paz,
y el tiempo se arrodilla
ante este instante sagrado.

No salió de mi vientre,
pero duerme en mi pecho.
No aprendió mis palabras,
pero entiende mis gestos.

Tiene patas pequeñas
y un corazón inmenso,
maúlla si me alejo,
me lame si estoy triste,
y me sigue al aseo
como si fuera un templo.

Me reclama su sitio
en cada amanecer,
vigila a quien se atreve
a besarme la piel.

No hay mudanza posible,
ni viaje ni destino,
que arranque de mis días
su ronco ronroneo divino.

Es hija sin edad,
sin escuela ni horario,
pero sabe de amores
como nadie ha sabido.

Leya, mi compañera,
mi gata, mi anhelo,
la que duerme abrazada
a mi alma y a mi sueño.

Cauen les gotes com si fossin versos,
lentes, tímides, damunt la pell.
La terra somriu en silenci
i l’aire té gust de mel.

Et veig sota l’arbre
tremolant de fred
corro a abraçar-te
amb un escalf ardent

T’acullo al meu pit
mentre la pluja ens bressa,
i enmig del món que calla
només nosaltres fem promesa.

S’aixequen les mirades
els llavis s’apropen
en un dolç i llarg petó
que mai s’acaba

El temps s’esborra,
la pluja ja no cau,
només el teu alè
que dins meu, suaument, rau.

Els núvols s’obren,
la llum ens acarona,
i entre els teus ulls clars
la vida em perdona.

M’oblido del món
entre els teus braços
només vull estimar-te
i acabar ben boixos

Perdre’m amb tu
com qui es fon amb la tarda,
sense rumb ni mesura,
només la pell com a guarda.

I si demà s’apaga el dia,
que ens trobi abraçats,
que el somriure i l’alegria
ens adormi enamorats.

Esther Mena ( drets d autor)

Amb el cos cansat,
i l’ànima mig adormida,
em posa la seva jaqueta
com qui posa una vida.

No diu res, només mira,
i el gest ja ho diu tot:
que l’amor no crida,
només abriga el fred del món.

I amb la pizza entre les mans
i el seu escalf al voltant,
sento que no cal cap cançó,
perquè ell…
ja és el meu instant.

Tres dones, tres cors i un nom,
a la vora del mar i del vent,
amb el sol que acarona els dies
i la memòria que es pinta d’argent.

Un karaoke, una lluna tendra,
una veu que canta, l’altra somriu,
i la mare que brilla
com un far que mai no s’apaga, viu.

Boig per tu, Santa Lucía,
i una Tintarella que es fa dansa.
El ritme puja, l’ànima vola,
i tot l’hotel mira en silenci… amb esperança.

Em diuen que ballo com un somni,
em miren, somriuen… potser esperen.
Però jo ja tinc casa i port segur,
encara que els pensaments es rebel·len.

Entre Betancuria i un nom compartit,
el del metge que ens parla sense veu,
sabem que la vida és misteriosa,
i a vegades, lligar records és un feu.

Tres dones, tres vides, un viatge,
que no és només a una illa, és al cor.
Perquè el que compartim no s’explica,
es viu, es plora, es canta i fa honor.

Camino descalça entre històries noves,
el vent canari m’acaricia suau,
les quatre gotes de pluja m’escriuen
un poema breu sobre la pell.

Respiro olors que mai havia après,
un aire nou que em besa els records,
i entre acords de velles cançons
el món es torna una dansa lenta.

Deixo enrere el soroll de sempre,
desconnecto, m’escolto, respiro,
i amb cada passa que el temps m’ofereix,
sentir-me lliure és el millor destí.

Quan la primavera pinta els jardins,
desperta l’amor en fulles i flors,
i entre pàgines de versos divins
neixen històries amb suaus colors.

El vent de març gira les planes,
petons de sol dansen al cor,
les paraules brollen tendres i toves,
com brots nous d’un dolç record.

Llegim somiant en un món clar,
on l’amor creix com una rosa,
cada llibre és un petó d’atzar,
cada història, una flor olorosa.

I així la vida ens xiuxiueja,
com un poema escrit pel vent,
on cada vers, si el cor el deixa,
brolla i floreix eternament.

La lluvia besa la tierra dormida,
caricia de agua, voz contenida.
Se filtra en las hojas, danza en el suelo,
dibujando espejos de un gris terciopelo.

Canta en los tejados, murmura en los charcos,
teje nostalgias en hilos opacos.
Despierta memorias, aquieta el sendero,
borra las huellas de un mundo ligero.

Y cuando se apaga su dulce lamento,
deja en el aire su aroma y su aliento.
Susurra promesas, renace en rocío,
y en cada gota, florece el olvido.