© Esther Mena
Aquesta nit el cel cremava d’alegria,
llums que dansen a la pell de l’aire,
explosions de colors que alcen la veu
en nom de la felicitat compartida.
I sense voler, he pensat en l’altre cel,
el que no celebra,
el que plora sota esclats
que no pinten estrelles,
sinó ferides.
La traca final ha trencat el silenci
com un adéu entre rialles i abraçades.
I al meu pit,
dos mons xocaven:
la festa i la guerra,
la música i el plor,
la guspira de la vida
i la cendra del que s’ha perdut.
Per què els focs d’aquí són bellesa
i els d’allà són mort?
Per què les mateixes mans
que aplaudeixen un castell de pólvora
poden també empunyar una arma?
Avui la meva ànima ha tingut cara i creu,
com una moneda llançada a l’atzar
entre l’esperança
i l’horror.
I enmig de la nit encesa,
he entès que no tots els cels
ens miren amb els mateixos ulls.