Blog

© Esther Mena.

M’he aixecat amb dolors,
com cada dia
des que la malaltia
habita en mi.

El cos pesa, el cor crema,
i de sobte, esclato en plors,
cridant sense veu,
perquè el dolor no entén de silencis.

Els pensaments volen cap a ella,
la meva filla,
que lluita en un camí sense horitzó clar.
I el plor s’atura,
com si la pena fos massa gran per sortir.

Les cames em fallen,
el terra m’acull fred, indiferent.

Em quedo asseguda,
trencada, impotent,
amb la ràbia i la por
com a úniques companyes.

En aquell instant, la vida pesa tant…
que només voldria deixar de sentir,
dormir per sempre,
i descansar de tot el que ja no puc sostenir.

© Esther Mena. 

El tiempo pasa,
como un río que nunca se detiene,
y nos deja en la piel
las huellas de los días vividos.

La sociedad nos habla de juventud,
de un cuerpo puro, vital, radiante…
Pero olvida que en cada arruga
se esconde un libro entero de memoria,
y en cada cabello blanco
brilla una chispa de sabiduría.

La belleza no termina,
solo cambia de forma:
ya no es un grito de fuego,
sino una luz serena
que acaricia el mundo con ternura.

No quiero esconderme del espejo,
ni disfrazar mis años.
Abrazo el tiempo con amor,
porque si no lo hago yo,
¿quién lo hará?

© Esther Mena. 

El temps passa,
com un riu que mai s’atura,
i ens deixa a la pell
les petjades dels dies viscuts.

La societat ens parla de joventut,
d’un cos pur, vital, radiant…
Però oblida que en cada arruga
hi ha un llibre sencer de memòria,
i en cada cabell blanc
hi brilla una espurna de saviesa.

La bellesa no s’acaba,
només canvia de forma:
ja no és un crit de foc,
sinó una llum suau
que acarona el món amb tendresa.

No vull amagar-me del mirall,
ni disfressar els meus anys.
Abraço el temps amb amor,
perquè si no ho faig jo,
qui ho farà?

© Esther Mena. 

En la plaza, el sol me acaricia,
dibujando sonrisas en los niños
que corren libres,
jugando con el aire de un sábado claro.

Los puestos son voces sin sonido,
historias que laten en silencio,
manos que pintan palabras en el aire,
como alas que nunca dejan de volar.

La alcaldía se detiene, escucha,
y cada relato se vuelve camino compartido.
Yo firmo mi libro,
pero son ellos quienes escriben la vida.

A lo lejos, las terrazas se llenan
de risas y comidas compartidas,
y por unos instantes me escapo del mundo,
abrazada a la calma de este día.

Me llevo conmigo la memoria
de un mosaico de silencios vivos,
donde cada mano narra un universo,
y cada mirada es poesía.

© Esther Mena. 

A la plaça, el sol m’acarona,
dibuixant somriures als infants
que corren lliures,
jugant amb l’aire d’un dissabte clar.

Les parades són veus sense so,
històries que bateguen en silenci,
mans que pinten paraules a l’aire,
com ales que mai no es cansen de volar.

L’alcaldia s’atura, escolta,
i cada relat esdevé camí compartit.
Jo signo el meu llibre,
però són ells qui escriuen la vida.

De lluny, les terrasses s’omplen
de rialles i dinars compartits,
i per uns instants m’escapo del món,
abraçada a la calma d’aquest dia.

M’enduc amb mi la memòria
d’un mosaic de silencis vius,
on cada mà narra un univers,
i cada mirada és poesia.

© Esther Mena.

La carga más pesada
no es la que llevan los hombros,
sino la vida no vivida
que los padres depositan en silencio
sobre el corazón de un niño.

Detrás de cada logro
hay horas escondidas,
soledades que duelen,
espejos que devuelven reflejos ajenos,
deseos de sentir la ligereza
de quienes nunca conocieron el peso del esfuerzo.

Aprendiste a callar lo que hiere,
a aceptar las etiquetas
de manos que nunca te tocaron,
de ojos que jamás supieron mirarte.

Viviste con la herida
de ver el dolor en la mirada de tus padres,
ese llanto mudo
que no encuentra caminos para ayudarte.

Pero sigues,
aunque no puedas,
aunque caigas,
aunque el mundo insista en negarte.

Y cada paso que das
se vuelve un grito al universo:
¡Sí se puede!

No es orgullo lo que dejas,
sino la huella imborrable
de haber superado lo invisible,
de haber vencido lo que nadie imaginó,
de mostrar que tu voz
es más fuerte que cualquier silencio.

© Esther Mena.

La càrrega més pesada
no és la que duen les espatlles,
sinó la vida no viscuda
que els pares deixen en silenci
sobre el cor d’un infant.

Darrere de cada èxit
hi ha hores amagades,
soledats que fan mal,
miralls que tornen reflexos estranys,
desitjos de sentir la lleugeresa
d’aquells que mai han conegut
el pes de l’esforç.

Vas aprendre a callar el que fereix,
a acceptar les etiquetes
de mans que mai t’han tocat,
d’ulls que no han sabut mirar-te.

Has viscut amb la ferida
de veure el dolor a la mirada dels teus pares,
aquest plor mut
que no troba camins per ajudar-te.

Però segueixes,
encara que no puguis,
encara que caiguis,
encara que el món insisteixi a negar-te.

I cada pas que fas
esdevé un crit a l’univers:
Sí que es pot!

No és orgull el que deixes,
sinó l’empremta inesborrable
d’haver superat l’invisible,
d’haver vençut allò que ningú
no va imaginar,
de mostrar que la teva veu
és més forta que qualsevol silenci.

© Esther Mena.

Éramos jóvenes,
y los sueños danzaban
ligeros como mariposas
sobre la piel del tiempo.

Pero un día, sin aviso,
la enfermedad se abre paso
como un viento helado,
rompiendo las alas del deseo.

Todo lo que era luz
se oscurece,
las manos buscan recuerdos
que ya no pueden sostenerse.

La presión de este peso invisible
nos roba el aliento,
nos dobla las rodillas,
y nos deja desnudos ante la vida.

Sin embargo, en medio del vacío,
una chispa permanece:
no es el sueño de antes,
sino el coraje
de seguir respirando
dentro de la oscuridad.

© Esther Mena.

Érem joves,
i els somnis dansaven
lleugers com papallones
damunt la pell del temps.

Però un dia, sense avís,
la malaltia s’obre pas
com un vent glaçat,
trencant les ales del desig.

Tot el que era llum
s’enfosqueix,
les mans cerquen records
que ja no poden sostenir-se.

La pressió d’aquest pes invisible
ens roba l’alè,
ens doblega els genolls,
i ens deixa despullats davant la vida.

Tanmateix, enmig del buit,
una espurna roman:
no és el somni d’abans,
sinó el coratge
de seguir respirant
dins la foscor.