© Esther Mena, 2026.
Torno a emprendre el camí estimat,
el de la mà estesa i el cor obert,
entre mirades plenes d’històries
i records que el temps no ha esborrat.
A la residència viuen els avis,
custodis de vides plenes d’experiència,
que esperen una paraula amable,
una estona compartida, una presència.
Els voluntaris hi portem caliu,
amb tallers, converses i cançons,
i entre rialles i petites emocions
transformem les hores en moments de llum.
Cada dia que compartim plegats
es vesteix d’un aire més familiar;
les parets semblen més càlides
quan hi habiten l’afecte i l’estimar.
I quan un somriure neix en un rostre,
quan una mirada torna a brillar,
sento una joia fonda dins l’ànima
que les paraules no poden explicar.
Perquè donar temps és regalar vida,
i rebre’n és un tresor encara més gran;
cada gest, cada abraçada sincera,
deixa una empremta que no marxarà.
Em sento orgullosa de ser-hi,
de compartir la meva estima i el meu temps,
d’aprendre dels seus silencis i vivències,
d’acompanyar-los en aquests moments.
I així, entre records i esperances,
entre tendresa, respecte i gratitud,
descobreixo que els somriures que els ofereixo
són també la meva pròpia plenitud.