© Esther Mena
Xafogor enganxada com abraçada traïdora,
ni la brisa s’atreveix a moure una hora.
Leya ronca estesa, reina sense corona,
i el Din, fidel guardià, dorm a la seva zona.
Els grills desafinen, quin concert més barroer!
Sembla que un d’ells cridi: “Aixeca’t i balla,!”
Però jo només vull silenci, aire i una mica de pau,
ni ventilador ni somnis, només un món més suau.
I enmig d’aquest caos estiuenc i calent,
tanco els ulls i penso: “L’amor és present.”
Perquè en la xafogor, els grills i la suor,
també hi viu la vida, l’amistat i el calor… del cor.
Però de sobte, Leya s’alça amb ulls de missió,
ha sentit un grill xivar-se prop del racó.
Amb pas felí i mirada de reina antiga,
salta, gira, escolta… i clava la pota amiga.
Silenci absolut. Els grills callen de cop.
Ni un “cri-cri” s’atreveix a fer el més mínim so.
Din obre un ull, fa un badall sense pressa,
i jo somric pensant: “Quina gata més espavilada i espessa!”
Ara sí, la nit és nostra, i la pau ens embolcalla,
amb la Leya de centinella, la més dolça batalla.
Ni la xafogor, ni els grills, ni el món que grinyola,
ens trauran la tendresa que dins la nit tremola.