Blog

© Esther Mena. 

Sou com estrelles que brillen a la nit,
amb llums que no es poden copiar.
Cada somriure vostre és un cant de vida,
cada pas, un gest de valentia i alegria.

El vostre món és ric en colors i somnis,
ple d’alegria que contamina els cors.
Teniu talents que no sempre es veuen,
habilitats que fan del vostre camí únic.

No sou menys, sou diferents i magnífics,
sou mestres de la bondat i la paciència.
Cada gest vostre ens recorda que la vida
es valora per l’amor, no per la similitud.

Sou únics, sou especials, sou importants,
i el món seria més pobre sense vosaltres.
Celebrem-vos, escoltem-vos, aprenem de vosaltres,
perquè cadascun de vosaltres és un tresor sense igual.

© Esther Mena.

Nace la vida entre risas de infancia,
cuando el mundo es inmenso y sin fronteras.
Todo es nuevo, todo es luz y descubrimiento,
y cada instante parece eterno en la memoria.

La adolescencia llega como tormenta,
con corazones que laten demasiado fuerte,
con secretos escritos en la piel,
y el vértigo dulce del primer beso.

Después, la vida se llena de caminos,
de sueños que florecen y se desvanecen,
de la emoción sagrada de ser madre,
cuando el corazón aprende un nuevo latido dentro de sí.

Reímos y lloramos, a menudo al mismo tiempo,
entre esperanzas y desengaños,
y descubrimos que la sonrisa de un ser amado
puede iluminar incluso el día más gris.

Pero también llega el tiempo del silencio,
de las sillas vacías y las ausencias,
de la enfermedad que nos vuelve frágiles
y nos recuerda la delicadeza de existir.

La vejez llega sin prisa,
con las manos marcadas por la vida,
con ojos que han visto demasiado y aún esperan,
con el corazón lleno de nombres y recuerdos.

Y entonces comprendemos que vivir
no es solo dejar pasar los años,
sino amar, caer y volver a levantarse,
acariciar el dolor, celebrar la alegría,
y saber que cada respiración es un regalo.

© Esther Mena.

Neix la vida entre rialles d’infants,
quan el món és immens, sense fronteres.
Tot és nou, tot és llum i descoberta,
i cada instant sembla etern a la memòria.

L’adolescència arriba com tempesta,
amb cors que bateguen massa fort,
amb secrets escrits a la pell,
i el vertigen dolç del primer petó.

Després, la vida s’omple de camins,
de somnis que floreixen i s’esvaeixen,
de l’emoció sagrada de ser mare,
quan el cor aprèn un nou batec dins teu.

Riem i plorem, sovint alhora,
entre esperances i desenganys,
i descobrim que el somriure d’un ésser estimat
pot il·luminar fins i tot el dia més gris.

Però també arriba el temps del silenci,
de les cadires buides i les absències,
de la malaltia que ens fa vulnerables
i ens recorda la fragilitat de l’existir.

La vellesa arriba sense pressa,
amb les mans marcades per la vida,
amb ulls que han vist massa i encara esperen,
amb el cor ple de noms i records.

I aleshores comprenem que viure
no és només passar els anys,
sinó estimar, caure i tornar a aixecar-se,
acaronar el dolor, celebrar la joia,
i saber que cada respir és un regal.

© Esther Mena. 

Quan la vida em torna a trencar,
quan la força se m’escola entre els dits,
miro el teu rostre cansat, valent,
i només sé dir-te: t’estimo, nina.

Tantes batalles viscudes,
tants silencis omplerts de llum,
i ara aquest nou cop, cruel i sord,
que em roba l’aire i em crema per dins.

T’estimo amb tot el que sóc,
amb la por, amb la ràbia, amb el plor.
Amb els records de quan reies sense saber
que el món podia ser tan injust.

Donaria el meu cos perquè el teu descansés,
donaria el meu alè perquè el teu no tremolés.
Però només tinc paraules,
i aquestes llàgrimes que no s’acaben mai.

T’estimo, nina,
encara que el dolor em faci callar,
encara que vulgui cridar al cel
i cagar-me en tot, sense consol.

Perquè ets meva, perquè ets llum,
perquè no hi ha malaltia que pugui esborrar
el fil invisible que ens lliga,
mare i filla, cor amb cor.

© Esther Mena.

Al final del día,
agradezco lo que ha sido luz,
la sonrisa que me ha buscado sin motivo,
el gesto amable,
la palabra suave que me ha tocado el alma.

Aprendo de lo que dolió,
de lo que no fue como esperaba,
de los pasos errantes
que también llevan de regreso a casa.

Tomo un papel
y escribo los nombres de las almas
que han sido luz en mi camino.

Las miro con los ojos del corazón
y digo: gracias por haber estado,
lo siento por cuando no supe verte.

Porque expresar lo que siento
es soltar el peso del día
y abrir las manos al perdón,
como quien deja volar una hoja
y encuentra, en el silencio, la paz.

© Esther Mena.

Al final del dia,
agraeixo el que ha estat llum,
el somriure que m’ha buscat sense motiu,
el gest amable,
la paraula suau que m’ha tocat l’ànima.

Aprenc del que ha dolgut,
del que no ha estat com esperava,
de les passes errants
que també porten a casa.

Prenc un paper,
i escric els noms de les ànimes
que han estat llum al meu camí.

Les miro amb els ulls del cor,
i dic: gràcies per haver-hi estat,
ho sento per quan no vaig saber veure’t.

Perquè transmetre el que sento
és deixar anar el pes del dia,
i obrir les mans al perdó,
com qui deixa volar una fulla
i troba, al silenci, la pau.

© Esther Mena.

Ya no me quedan fuerzas para gritar,
pero aún escribo para no desaparecer.
El tiempo se ha esfumado,
y con él, mi vida se escapa entre los dedos.

He dado tanto,
horas, días, años,
y ahora solo me queda el vacío
de aquello que nunca fue reconocido,
de aquello que nunca nadie vio.

Creí en un futuro justo,
pero la justicia tiene los ojos cerrados,
y el corazón de piedra.

He llamado a puertas que no se abren,
he suplicado respuestas que no llegan,
y mientras todo calla,
yo me deshago en silencio,
me quiebro,
me pierdo en la nada.

Pero aún respiro,
aún escribo,
y en cada palabra deposito
el pedacito que me queda de esperanza,
la chispa diminuta
que insiste en no apagarse.

Quizá no cambiaré el mundo,
ni haré justicia a mi pasado,
pero lo que soy,
lo que he amado,
lo que he luchado,
nadie me lo puede arrebatar.

Y cuando el corazón pese demasiado,
cuando la vida me derrumbe,
me recordaré que, aunque rota,
aún tengo voz,
y el derecho sagrado de sentir,
de sentir y existir,
de resistir,
de seguir,
de continuar,
de ser yo misma

© Esther Mena

Ja no em queden forces per cridar,
però encara escric per no desaparèixer.
El temps s’ha esfumat,
i amb ell, la meva vida se m’escapa entre els dits.

He donat tant,
hores, dies, anys,
i ara només em queda el buit
d’allò que mai va ser reconegut,
d’allò que mai ningú no va veure.

Vaig creure en un futur just,
però la justícia té els ulls tancats,
i el cor de pedra.

He trucat a portes que no s’obren,
he suplicat respostes que no arriben,
i mentre tot calla,
jo m’esmicolo en silenci,
em trenco,
em perdo en el no-res.

Però encara respiro,
encara escric,
i en cada paraula deposito
el trosset que em queda d’esperança,
la xispeta diminuta
que insisteix a no apagar-se.

Potser no canviaré el món,
ni faré justícia al meu passat,
però el que sóc,
el que he estimat,
el que he lluitat,
ningú no me’l pot arrabassar.

I quan el cor em pesi massa,
quan la vida m’enderroqui,
em recordaré que, tot i trencada,
encara tinc veu,
i el dret sagrat de sentir,
de sentir i existir,
de resistir,
de continuar,
de ser jo mateixa.

© Esther Mena.

Me despierto con dolores,
como todos los días
desde que la enfermedad
habita en mí.

El cuerpo pesa, el corazón quema,
y de repente, estallo en llantos,
gritando sin voz,
porque el dolor no entiende de silencios.

Los pensamientos vuelan hacia ella,
mi hija, que lucha en un camino
sin horizonte claro.
Y el llanto se detiene, como si la pena fuera demasiado grande para salir.

Las piernas me fallan,
el suelo me acoge frío, indiferente.
Permanezco sentada, rota, impotente,
con la rabia y el miedo
como únicas compañeras.

En ese instante, la vida pesa tanto…
que sólo quisiera dejar de sentir,
dormir para siempre,
y descansar de todo lo que ya no puedo sostener