© Esther Mena, 2026.
Hi ha dies que no dic res,
però per dins m’habiten mil paraules,
records que encara em fan companyia
i absències que seuen al meu costat.
He après que no tot allò que estimem
està destinat a quedar-se,
que hi ha abraçades que duren un instant
i, malgrat tot, ens acompanyen tota la vida.
També he après a mirar-me en silenci,
a recollir els trossos dels dies difícils,
a fer les paus amb les meves ferides
i a continuar caminant, encara que pesi.
Perquè el temps no sempre ho cura tot,
però ens ensenya a viure amb les esquerdes,
a trobar una mica de llum en la tristesa
i a estimar sense demanar garanties.
I ara sé que créixer també és això:
deixar anar sense deixar d’estimar,
acceptar que algunes històries s’acaben
i que nosaltres, malgrat tot, continuem.
Perquè al final,
no ens defineix qui es queda a la nostra vida,
sinó tot l’amor que som capaços de donar i de rebre fins i tot quan algú ja no hi és.