Les fulles que deixem caure

© Esther Mena, 2026.  

La pluja ha arribat.
Fa només uns dies caminàvem sota un cel blau, amb olor de mar, de muntanya i de vida. Els carrers eren plens de gent, de terrasses, de rialles i de tardes que semblaven no voler acabar-se mai.
L’estiu té aquesta màgia. Ens convida a sortir, a respirar, a trobar-nos amb els altres i també amb nosaltres mateixos.
Però el temps no s’atura.
A poc a poc els dies s’escurcen. Les fulles dels arbres comencen a tenyir-se de groc i de marró. La llum marxa abans d’hora i la foscor s’apropia de les tardes. Arriben els paraigües, les jaquetes i aquell silenci que només la tardor sap portar.
Potser per això moltes persones senten una certa tristesa quan s’acaba l’estiu.
No és només el canvi d’estació. És adonar-nos que un altre tros de temps ha passat. Que els nens han tornat a l’escola. Que les vacances són un record. Que els dies alegres al costat del mar, de la família o dels amics queden guardats en la memòria.
Però la tardor també ens ensenya alguna cosa important.
Els arbres deixen caure les seves fulles sense resistir-se. Saben que és necessari deixar anar una part d’ells mateixos per tornar a florir més endavant.
Potser nosaltres també hauríem d’aprendre d’ells.
Deixar anar allò que ja ha passat. Guardar els bons records al cor. Acceptar que cada etapa de la vida té la seva llum i la seva ombra.
La pluja rega la terra perquè més endavant pugui tornar a néixer la vida.
I encara que avui el cel sigui gris, darrere dels núvols el sol continua allà.
Esperant el seu moment per tornar a brillar.