© Esther Mena, 2026.
El calendari té dues raons per guardar aquest dia al cor: una terra que celebra les seves arrels i una mare que fa vuitanta-cinc anys que les va fent créixer.
Vuitanta-cinc anys… quantes primaveres caben dins d’una vida? Quants matins, quantes nits, quants somnis, quants camins recorreguts amb la força tranquil·la de qui sempre ha sabut estimar?
Mama, tu també ets terra. Ets arrel, casa, memòria. Ets aquella veu que acompanya fins i tot quan no diu res, aquelles mans que han donat més del que mai podran explicar.
Has vist passar els anys com passen els núvols sobre els camps, i, malgrat tot, has continuat sembrant: petits gestos, paraules, abraçades, records que avui formen part de nosaltres.
I potser això és una vida: anar deixant petjades en els cors dels altres sense adonar-se’n.
Avui Catalunya aixeca la seva veu, però jo aixeco la meva per dir-te una cosa molt més senzilla:
gràcies, mama..
Gràcies per ser refugi, per ser arrel, per ser casa.
I que aquest onze de setembre no sigui només el dia d’una terra que recorda qui és, sinó també el dia en què nosaltres recordem qui ets tu per a nosaltres.
Vuitanta-cinc anys i encara tens molt camí per fer.
I nosaltres, afortunats de caminar al teu costat, només et demanem una cosa:
que el temps sigui generós amb tu i ens regali molts onze de setembre més per poder celebrar que encara ets aquí,
mama, la nostra arrel, la nostra casa, el nostre amor.
T estimo
Felicitats