© Esther Mena.
Ahir la lluna tremolava en plata,
una finestra oberta dins la nit.
Dibuixava silencis sobre els teulats
i posava llum suau als nostres crits.
Era una lluna antiga, gairebé un record,
com si el cel, per un instant,
s’hagués volgut estovar.
Ens mirava amb ulls d’aigua
i un batec lent de mare.
Vam caminar sota el seu vel,
sentint-nos petits i eterns alhora.
Sabíem que marxaria,
que el seu pas és lent
però implacable.
I així se’n va anar,
com s’esvaeix un somni
quan despertes massa ràpid.
Però dins nostre queda la claror,
una lluna guardada al pit,
que ens dirà, d’aquí a uns anys,
que la bellesa també torna
quan som prou
pacients
per tornar-la a mirar.
Categoría: Uncategorized