© Esther Mena.
Les mares sembrem el dia
amb gestos petits:
una sopa calenta,
un petó a la ferida,
un “ja passarà” dit fluixet.
Cuidem sense rellotge,
sense manual,
estimem abans de saber
com es fa.
Però el temps, silenciós,
canvia els papers.
El cos s’alenteix,
la força descansa,
i la veu ja no crida,
demana.
Llavors són els fills
qui aprenen el llenguatge antic:
acompanyar,
esperar,
agafar la mà sense pressa.
I entenem, finalment,
que l’amor no marxa:
només fa la volta sencera
i torna.
Categoría: Uncategorized
gracias