© Esther Mena.
A la taula de Nadal
hi ha un lloc que parla en silenci.
Una cadira buida.
Un record que pesa
i alhora ens sosté.
Quan arriba Nadal,
els qui estimem tornen d’alguna manera:
en una llum que tremola,
en un somriure que ens neix sense voler,
en aquell detall petit
que ens fa sentir-los a prop.
Uns han marxat perquè la vida
s’ha apagat lentament,
altres perquè el camí els va sorprendre…
però tots, tots, són avui amb nosaltres.
Que aquest record no sigui tristesa,
sinó agraïment.
Perquè allò que estimem de debò
no desapareix mai del tot:
només canvia d’espai
i es transforma en llum.
A vosaltres, que conduireu aquesta nit,
us demano seny i calma:
que cap brindis acabi en tragèdia,
que cap imprudència
afegeixi una cadira buida més
a cap llar del món.
I a vosaltres, estimats del cel…
us enviem un petó que travessa la nit,
un petó que sap de memòria,
que sap de plor,
que sap d’amor.
Perquè, encara que no hi sigueu físicament,
continueu vivint
en cada abraçada que donem,
en cada llàgrima que netegem,
en cada Nadal que celebrem.
La cadira buida no és absència.
És presència transformada,
és amor que perdura,
és el vincle que mai, mai,
ni el temps ni la mort poden trencar.
Així que avui,
quan mirem aquell espai buit,
no veurem manca:
veurem una presència eterna
asseguda al nostre costat.
molt emocionant