© Esther Mena.
Ahir, a Barcelona,
la paraula va prendre forma d’ala.
Davant meu, ulls que escoltaven,
mans que ballaven un llenguatge antic i viu.
Ruth era present en cada gest,
en cada pausa, en cada mirada que brillava.
Els anys de lluita, de silenci i de camí
tornaven convertits en tendresa compartida.
Els sords i els oients respiraven junts,
com si la sala sencera fos un mateix cor.
I jo, al mig, acaronada
per qui entén el món igual que la meva filla:
amb la pell, amb la vista, amb l’ànima desperta.
Com és d’enriquidora
la llengua que neix d’unes mans que volen,
d’uns dits que dibuixen poesies a l’aire,
d’uns gestos que són pont i abraçada.
I llavors, al torn de paraula,
tot es va fer encara més real:
les persones s’alliberaven del pes de la seva història,
obrint cors que feia anys que callaven.
Donaven gràcies.
Demaven perdó.
Compartien ferides i llums.
El meu germà, amb la veu tremolosa,
va entendre per fi la càrrega
emocional i física
que he dut tota una vida.
I en aquell perdó sincer,
em va caure una pedra antiga del pit.
Per primer cop en molt de temps
li va sortir un t’ estimo.
Ahir, explicar la vida de la Ruth
no va ser només parlar d’ella,
va ser obrir una finestra perquè hi entrés la llum.
I va entrar.
I en aquella sala plena de silenci viu,
el meu llibre, les meves paraules i el meu cor
van parlar totes les llengües alhora.