© Esther Mena, 2026.
Hi ha mares que ploren en silenci,
infants que ja no saben què és jugar,
ciutats que han perdut tots els seus somnis
i pobles que només volen descansar.
Hi ha nits que esclaten sense lluna,
cases que no tornaran a tenir llar,
i ulls petits que busquen entre les runes
una mà amiga, un mot per consolar.
I mentrestant, des de despatxos llunyans,
els poderosos mouen les seves peces,
parlen de fronteres, d’honor i de raons,
mentre la mort no entén de promeses.
Qui té el poder d’aturar aquest infern?
Qui pot fer callar les armes per sempre?
Qui pot tornar la vida als qui ja no hi són,
i eixugar les llàgrimes de tanta gent innocent?
No són els infants qui declaren les guerres,
ni les mares qui decideixen disparar,
però són els petits, els febles, els indefensos,
qui paguen el preu més cruel de lluitar.
Potser qui mana no sent els plors de nit,
ni veu la por reflectida en cada mirada,
però cap bandera val més que una vida,
ni cap victòria justifica una ànima trencada.
Prou de discursos que no porten esperança,
prou de promeses que s’endú el vent.
Que la pau no sigui una paraula buida,
sinó un compromís real i valent.
Perquè el poder no hauria de servir per destruir,
sinó per protegir la vida de la gent.
I ser gran no és tenir armes per vèncer,
sinó tenir cor per aturar el sofriment.
Atureu les guerres, obriu les fronteres
a l’ajuda, al diàleg i a la humanitat.
Que cap infant hagi de créixer entre runes,
que cap mare s’acomiadi de la felicitat.
I si algun dia el món recupera la consciència,
si els poderosos escolten el crit dels innocents,
potser la pau deixarà de ser un somni
i es convertirà en el dret de tota la gent.
Perquè no hi ha cap causa que valgui més
que una vida que encara té molt per viure.
I no hi ha cap poder més gran en aquesta Terra
que el d’aturar la guerra
i triar, d’una vegada per totes, viure.