© Esther Mena.
A la plaça, el sol m’acarona,
dibuixant somriures als infants
que corren lliures,
jugant amb l’aire d’un dissabte clar.
Les parades són veus sense so,
històries que bateguen en silenci,
mans que pinten paraules a l’aire,
com ales que mai no es cansen de volar.
L’alcaldia s’atura, escolta,
i cada relat esdevé camí compartit.
Jo signo el meu llibre,
però són ells qui escriuen la vida.
De lluny, les terrasses s’omplen
de rialles i dinars compartits,
i per uns instants m’escapo del món,
abraçada a la calma d’aquest dia.
M’enduc amb mi la memòria
d’un mosaic de silencis vius,
on cada mà narra un univers,
i cada mirada és poesia.
Categoría: Uncategorized