© Esther Mena.
Érem joves,
i els somnis dansaven
lleugers com papallones
damunt la pell del temps.
Però un dia, sense avís,
la malaltia s’obre pas
com un vent glaçat,
trencant les ales del desig.
Tot el que era llum
s’enfosqueix,
les mans cerquen records
que ja no poden sostenir-se.
La pressió d’aquest pes invisible
ens roba l’alè,
ens doblega els genolls,
i ens deixa despullats davant la vida.
Tanmateix, enmig del buit,
una espurna roman:
no és el somni d’abans,
sinó el coratge
de seguir respirant
dins la foscor.
Categoría: Uncategorized