© Esther Mena.
La càrrega més pesada
no és la que duen les espatlles,
sinó la vida no viscuda
que els pares deixen en silenci
sobre el cor d’un infant.
Darrere de cada èxit
hi ha hores amagades,
soledats que fan mal,
miralls que tornen reflexos estranys,
desitjos de sentir la lleugeresa
d’aquells que mai han conegut
el pes de l’esforç.
Vas aprendre a callar el que fereix,
a acceptar les etiquetes
de mans que mai t’han tocat,
d’ulls que no han sabut mirar-te.
Has viscut amb la ferida
de veure el dolor a la mirada dels teus pares,
aquest plor mut
que no troba camins per ajudar-te.
Però segueixes,
encara que no puguis,
encara que caiguis,
encara que el món insisteixi a negar-te.
I cada pas que fas
esdevé un crit a l’univers:
Sí que es pot!
No és orgull el que deixes,
sinó l’empremta inesborrable
d’haver superat l’invisible,
d’haver vençut allò que ningú
no va imaginar,
de mostrar que la teva veu
és més forta que qualsevol silenci.
bravo