© Esther Mena.
M’he aixecat amb dolors,
com cada dia
des que la malaltia
habita en mi.
El cos pesa, el cor crema,
i de sobte, esclato en plors,
cridant sense veu,
perquè el dolor no entén de silencis.
Els pensaments volen cap a ella,
la meva filla,
que lluita en un camí sense horitzó clar.
I el plor s’atura,
com si la pena fos massa gran per sortir.
Les cames em fallen,
el terra m’acull fred, indiferent.
Em quedo asseguda,
trencada, impotent,
amb la ràbia i la por
com a úniques companyes.
En aquell instant, la vida pesa tant…
que només voldria deixar de sentir,
dormir per sempre,
i descansar de tot el que ja no puc sostenir.
Categoría: Uncategorized
El somriure de l’Esther tapa les pors en silenci….el somriure de l’Esther, es balsam pel que pateix… Oblidem que te una malaltia…no sabem que pateix per tots i per ella…te una tapadora
l’Esther…el somriure.
T’estimo!!!
cuanta veritat