(Els fills invisibles)
© Esther Mena.
Introducció
Durant molt de temps, vaig portar un dolor massa gran perquè el món el pogués veure. Vaig perdre els meus bessons al tercer i quart mes de gestació. Una pèrdua doble, silenciosa i profunda, que em va trencar per dins. El buit que van deixar era tan insuportable que, per protegir-me, el meu cervell va crear un mur: vaig amagar aquell record en un racó inaccessible, gairebé oblidat.
Però el dol no desapareix, només s’adorm. I avui, després de molt de temps, m’he permès tornar-hi. Ho faig des de la paraula, des de la poesia, per mirar-los de nou amb amor, i no només amb dolor. Aquest poema neix d’aquesta necessitat de recordar, de donar-los un lloc digne i de tornar-los a bressolar amb paraules.
Poema
No us vaig sentir plorar,
ni vaig poder acaronar els vostres ulls tancats,
però vau existir en mi
com el cant més suau i fràgil del món.
Em vau deixar els braços buits,
i el cor ple d’un amor sense pes,
que només sap créixer en silenci
com una llavor sota la neu.
Vaig anar al bosc,
no per oblidar-vos,
sinó per trobar-vos en cada fulla
que tremola al vent com la meva ànima.
Els arbres no fan preguntes,
i les arrels no jutgen el dolor.
Allà, entre l’ombra i la llum,
em vaig asseure a respirar-vos.
El bosc em va bressolar com jo volia fer-ho amb vosaltres.
I per un instant, fills, esperances,
em vau néixer de nou en el murmuri
d’un fullam que ho sap tot i no diu res.
Preciós i molt emotiu.Gràcies
me encanta