© Esther Mena
Abans que els mòbils ens robessin la mirada,
ens trobàvem als bancs, a la plaça, a la vida.
No hi havia pantalles entre les paraules,
ni silencis tallats per notificacions.
Escrivíem en llibretes amb olor de confidència,
amb bolígrafs que traçaven sentiments,
sense correctors, ni núvols digitals,
només el cor, i el paper que l’abraçava.
Anàvem al cine com qui entra en un somni,
o al camp, a conversar amb la natura i els veïns,
i els ulls s’omplien de cel, de riures, de presència.
Teníem temps per escoltar i ser escoltats.
Llegíem llibres per obligació,
però molts vam aprendre a estimar-los,
a submergir-nos en mons que no es carreguen amb wifi,
sinó amb imaginació i silenci.
Ara el saber va de pressa i salta pantalles,
però a vegades trobo a faltar aquella lentitud
que ens feia més savis del quotidià,
més rics en converses, més lliures de soroll.
Potser la intel·ligència d’avui sap codificar,
però ignora els codis del respecte, de l’atenció,
de l’amor sense distraccions.
No tot temps passat fou millor,
però alguns moments, sí que ho eren.