Hay momentos en que la vida no pregunta, solo sacude fuerte y obliga a empezar de nuevo con las manos desnudas y el corazón cansado. Hoy Ruth ha elegido un camino difícil. Ha dejado atrás lo que un día parecía hogar, y ahora camina sola sosteniendo fuerte las manos de sus hijos. Sola… pero no vencida. Porque existen mujeres que, aun rotas por dentro, sacan fuerza de lugares que ni ellas sabían que existían. Ahora le tocará luchar, tomar decisiones, secarse las lágrimas a escondidas y sonreír a sus hijos aunque por dentro el mundo le tiemble. Pero yo conozco a Ruth. Y sé que dentro de ella vive aquella niña valiente que jamás se rindió ante la vida. Renacer dolerá, como duelen las alas cuando aprenden a abrirse. Pero un día mirará atrás y entenderá que no estaba cayendo… estaba aprendiendo a sostenerse sola.
Hi ha moments que la vida no pregunta, només sacseja fort i obliga a començar de nou amb les mans nues i el cor cansat. Avui la Ruth ha triat un camí difícil. Ha deixat enrere allò que un dia semblava casa, i ara camina sola agafant fort les mans dels seus fills. Sola… però no vençuda. Perquè hi ha dones que, fins i tot trencades, treuen força de llocs que ni elles sabien que existien. Ara li tocarà lluitar, prendre decisions, eixugar llàgrimes d’amagat i somriure als nens encara que per dins el món tremoli. Però jo conec la Ruth. I sé que dins seu hi viu aquella nena valenta que mai s’ha rendit davant la vida. Renéixer farà mal, com fan mal les ales quan aprenen a obrir-se. Però un dia mirarà enrere i entendrà que no estava caient… estava aprenent a sostenir-se sola.
El despertador ha sonat a les 03.00 del dilluns 11 de maig de 2026. Després de dutxar-me i agafar la maleta, la mare i jo pugem al taxi que ha arribat davant de casa. La Montse i el seu home, el Manel, ja hi són dins.
El viatge fins a l’aeroport dura quaranta minuts. La carretera és buida i la mitja lluna, esquifida, queda penjada tímidament al cel, sense fer soroll.
Al començament tot sembla fàcil, però quan arriba l’hora d’embarcar ningú no ens indica bé què hem de fer. Sense saber-ho, pugem al bus normal i no al vehicle especial per a persones amb mobilitat reduïda.
Un cop a peu d’avió, en veure el vehicle adaptat, camino passant per sota de l’avió per demanar informació, pensant en la mare i en les altres persones que necessiten pujar amb l’elevador.
Però un senyor amb armilla em crida l’atenció perquè no es pot passar per sota l’avió.
Torno amb la mare i, per força, hem de pujar per l’escala. Ningú no ens ha informat adequadament.
La sortida de sol és espectacular, allà al fons darrera un avió , un sol rogent.
L avió surt en retard de 15 minuts. Va ple. I un cop enlairats, el personal comença a donar les instruccions de manual.
La mare ha pogut tancar els ulls 20 minuts, jo no. Tan sols he agafat el mòbil per escriure.
“Gajes del oficio”. I les mans han començat a escriure pensant amb el capità Picard i el Enterprise. Diari a bord. Si poguéssim tele transportar-nos en un clic des de qualsevol lloc seria meravellós per que podria aparèixer encara que tan sols fos uns segons al teu costat.
I podríem creuar el món sencer sense perdre el temps. Si tan sols en un espetec de dits apareixes i desapareixes…. quantes coses que faria…
El cotxe ens ha recollit als 8 a l’ aeroport la Fina i el Miquel Angel van amb tren. Hem trigat 2 hores fins arribar als apartaments, hem deixat les maletes i em marxat a la catedral de Saint Paul amb taxi. 1 hora més asseguts . Crec que el dia serà molt dur. La gana ja m està matant…
Son les 13.00. ( 14.00 a Catalunya) i ja hem visitat la cathedral de St. PAUL . Hi ha alguns del grup que s ha animat a pujar les 258 escales que hi ha per arribar a la cúpula de dalt. Jo em quedo amb la mare a la missa que fan.
Potser avui el cansament pesa més que les cames. Però hi ha moments que compensen tot l’esforç: la llum rogenca del matí, el silenci dins la catedral, la mirada tranquil·la de la mare asseguda al meu costat.
Ja fa estona que plou i fa fred. Sortim de St Paul’s Cathedral per anar a dinar a una pizzeria que hi ha just davant de la catedral.
El menjar, excel·lent.
La mare ha demanat una pizza amb doble de formatge. Jo he començat amb uns calamars i, de segon, una lasanya. Tot era boníssim. I de postres… un brownie espectacular amb una bola de gelat de torró.
Em sento plena, però d’això se’n diuen vacances.
Després hem agafat un taxi fins als apartaments: 57 lliures el trajecte… com un orgasme per a la cartera. Mare meva…
El cansament ja pesa als ossos. Entre l’avió, les cues, la pluja, el fred i les hores asseguda, noto que el cos em passa factura. Però també penso que hi ha dies que s’han de viure així: intensament, encara que acabis desfeta.
I mentre miro Londres darrere els vidres molls del taxi, amb la mare al costat, sento que aquest dia —amb tot el desgavell, el fred i el cansament— ja s’ha quedat guardat dins meu.
De tornada als apartaments he preparat una banyera. La necessitava per relaxar-me perquè, des de les 03.00 del matí, el dia ha estat massa intens.
El meu rellotge marca 8.166 passes i tan sols són les 18.00 h de la tarda.
La colla deia d’anar a un pub que hi ha just al costat, però veig que aquesta gent del Casal té més marxa que jo, que sóc la més jove…
Mentre l’aigua calenta m’embolcalla, noto com el cos comença a afluixar lentament. Les cames em pesen, els ulls també. A fora continua plovent i Londres sembla difuminar-se darrere els vidres entelats.
Potser no sortiré aquesta nit. Potser les millors vacances també són això: saber escoltar el cansament, quedar-se en silenci dins una banyera i deixar que el món continuï girant una estona sense tu.
Quadern de “Bitàcora” Dia 2
Sona el despertador a les 07.00 del matí, però fa dues hores que els meus ulls s’han obert. La claror ja entrava per la finestra de l’habitació. Quan la mare s’ha despertat, ja ens hem llevat, hem esmorzat allà mateix a l’habitació i ens hem vestit. Avui toca anar a veure la Torre de Londres.
Per primer cop en 64 anys, la meva mare ha agafat el metro. Al·lucinant. Per descomptat, la foto l’he fet jo. En vuit parades arribàvem a la Torre. Això pensàvem, si no fos perquè ens hem equivocat de metro. Resulta que per la mateixa via passen tres metros amb tres direccions diferents.
He parlat amb el conductor del metro i ens ha dit quin havíem d’agafar i on havíem de baixar. Dono gràcies a Déu i als meus estudis per saber parlar i entendre l’ anglès.
Quan finalment hem pujat al correcte, encara teníem trenta minuts fins a la Torre. M’he assegut al costat d’un xicot jove a qui he preguntat si aquell metro era el bo, perquè ja ens havíem equivocat abans. Al final hem parlat durant tot el trajecte i m’ha dit que parlava molt bé l’anglès. Tot el grup reia, encara que de la conversa n’entenien la meitat.
Hem vist la Torre de Londres, el Big Ben, l’abadia de Westminster, el London Eye i el mercat de Borough, on hem dinat en un lloc fantàstic amb una taula de marbre on hem cabut tots deu.
Després hem tornat a agafar el metro. A la Fina no li ha entrat la targeta i ha passat ràpidament amb mi. Quan el grup ja era dins del vagó, ens hem adonat que ni el Manel ni la Fina havien pogut entrar. El Miquel Àngel intentava obrir les portes quan ja s’havien tancat i gairebé passa una desgràcia.
Han hagut d’agafar el següent metro i finalment ens hem retrobat a Westminster.
La mare, el Joan i la Maria han tornat als apartaments. La resta hem decidit agafar el bus turístic i fer el recorregut més llarg.
Però el senyor de la companyia del Red Bus ens
ha ben enganyat. Hem pagat cinquanta lliures i, quan tot just arribàvem a la meitat del recorregut que sortia al mapa, el conductor ens diu que havíem de baixar perquè el trajecte s’havia acabat.
Ens hem quedat tots mirant-nos amb cara de sorpresa. Jo m’he apropat al conductor i li he dit, disculpant-me abans, que nosaltres havíem pagat el recorregut sencer i només n’havíem vist la meitat.
Ell, amb cara de resignació, m’ha contestat que ell només era el conductor del bus i que ja no hi havia més viatges programats.
Llavors, amb tota l’amabilitat possible, li he preguntat com podíem arribar al metro per anar fins a Kensington. Molt atentament, ens ha acompanyat fins a Victoria Station i allà, després de la visita obligada als serveis, hem agafat el metro de tornada.
Quan he arribat a l’apartament, la mare ja era al llit. Jo m’he posat el pijama i m’he estirat també, deixant que el cansament em guanyés.
Demà serà un altre dia.
Un dia intens, ple de corredisses, riures i anècdotes que segur que recordarem durant molt de temps.
Quadern de “Bitàcora” Dia 3
Sona el despertador a les 7.00 hora local.
Les cames em fan figa després dels més de les 10000 passes d ahir. Em despullo i em fico a la dutxa a veure si s em en va la tonteria i el cos es deperta una mica.
Avui toca anar a visitar el museu britànic. La colla ens espera a les 9.00 però la mare vol anar a esmorzar al Paul una xocolata desfeta, I, sincerament, amb el fred que fa, la idea no sona gens malament.
Aquí qui posi una xocolatera es faria d or La temperatura es freda , 11 graus, però se que la pluja no ens deixarà de la mà i al migdia tornarà a caure el xàfec.
Londres té això: pots sortir amb una mica de sol i, al cap de deu minuts, acabar buscant refugi sota un paraigua. Però també és part del seu encant.
La colla està formada per la Maria i el Joan, el Miquel Àngel i la Fina, la Montse i el Manel, el Jordi i la Carmen, la mare i jo.
Hem anat amb metro fins al Museu Britànic. La mare i jo només hem vist la part d’Egipte i Mesopotàmia. Amb això ja n’hem tingut prou per quedar bocabadades. Els altres han aprofitat per visitar moltes més sales.
Quan hem sortit, hem agafat el bus per anar a veure l’Abadia de Westminster, però ens hem equivocat de direcció i hem hagut de baixar en una parada per buscar el bus correcte de tornada. Finalment n’agafem un altre i, només una parada més tard, el conductor ens diu que aquella era l’última parada i que havíem de baixar tots.
Allà mateix hem començat a parlar de com arribar a l’abadia. Uns han decidit anar-hi amb metro, mentre que la Montse, el Manel, la mare i jo hem agafat un taxi.
De sobte, el taxi s’atura davant unes tanques plenes de bobbies, la policia londinenca. El conductor ens explica que hi ha un esdeveniment especial amb els reis de Gales i que tot està tallat, així que hem de continuar caminant.
Mentre avancem, anem veient el servei de neteja recollint les caques dels cavalls que acabaven de passar. Londres en estat pur.
Finalment arribem a la porta de l’Abadia de Westminster, on ens trobem amb la resta del grup.
A l’entrada hi havia una cadira de rodes que per a la mare va ser una mà d’àngel. Bé… les mans eren les meves, que soc una mica àngel i una mica dimoni.
Quan sortim, ja són les tres de la tarda i l’estómac grinyola de gana. Caminem una mica més i, a la plaça del davant, hi ha estudiants celebrant que han acabat la carrera i que acabaven de rebre la graduació.
Més endavant, en una cantonada, hem entrat al pub Saint Stephen’s i hem dinat allà.
Després, la colla volia anar als grans magatzems Harrods, però la mare i jo ja no podíem més i hem tornat amb taxi a l’apartament.
No ha parat de ploure i de sortir el sol en tot el sant dia, i nosaltres ja estàvem completament esgotades.
Bany, pijama i llit.
El cos ja no dona per gaire més. Les cames pesen, els ulls es tanquen sols i el silenci de l’habitació sembla un regal després de tot el dia voltant amunt i avall.
Demà serà un altre dia. I Londres encara ens guarda més històries per demà.
Quadern de “Bitàcora” Dia 4
Suposo que devia ser pel canvi d’hora, però a les 00.06 ja estava desperta. Per la finestra de l’habitació començava a entrar la llum del dia, aquella claror tímida que anuncia que la ciutat torna a despertar.
Hem esmorzat a l’espaiós menjador de l’hotel i, després, hem agafat les maletes per baixar a recepció. Tot semblava anar amb la calma trista dels últims dies de viatge fins que el Joan ens ha dit, preocupat, que havia desaparegut de l’habitació la carpeta amb les targetes d’embarcament.
Durant uns instants, el cansament del viatge s’ha barrejat amb els nervis i la incredulitat. Aquells petits papers que semblen insignificants es converteixen, de cop, en el més important del món quan falta poc per tornar a casa.
Com no podria ser d un altre manera trobar un taxi ha estat en va, 30 minuts i impossible. L anècdota ha estat que hem preguntat al conductor del bus 74 per anar al museu de
madame Tusot i ens ha dit que havíem d anar a l altra banda de l illa de casses, per agafar lo. Durant 40 minuts hem esperat i quina casualitat arriba el bus i el mateix conductor era l home d abans. Hem pujat i ens diu que l última parada es la del museu. La colla ja deu haver arribat en metro allà i ens estaran esperant. Però com la mare ja te les entrades els hi hem dit que entressin i nosaltres quan arribem ja entrarem.
Ha estat fantàstic, a mes hi ha un trenet a mig trajecte que t ensenya una part del museu.
Hem sortit i hem trobat la colla que marxa a caminar per hyde park i nosaltres hem trobat un taxi a la primera. Anem cap l apartament i esperem que vingui la colla per anar a dinar , agafar les maletes i marxar a l aeroport.
Hem anat a dinar al pub the black bird . Avui ja si que he demanat el famós fish and chip. Després hem tornat a l apartament per recollir
les maletes i el xofer ens ha vingut a recollir.
Hem arribat a l aeroport i he trucat al servei d assistència. El servei impecable. Quan passem les bosses per l escàner, mentre la meva mare estava al final amb el senyor de l assistència jo esperava per recollir la bossa de la meva mare i la policia em diu: puc obrir la bossa? I jo li dic que si , cap problema. Llavors obre la cremallera i treu un bolígraf vermell. I em pregunta : què és això? I jo ho miro i dic: un bolígraf vermell. I ella diu No, això no és un bolígraf i jo l agafo m el miro i dic : és un bolígraf. I ella mira la pantalla de l’escàner i diu: jo veig com si dins portés peces per muntar una bomba….. jo que la miro em quedo desencaixada i li dic: aquesta bossa és de la meva mare que està allà amb el senyor de l assistència la mira a ella de lluny i em diu: esperis un moment que vaig a parlar amb el superior…. a l estona torna i em diu : cap problema, és un destornillador … , jo vaig fins la meva mare amb el cor bategant a mil i li dic a ma mare… què portes una bomba a la bossa, terrorista??? Quin ensurt que m ha donat el teu “bolígraf”. I ja per arrodonir la història de l aeroport , al Miquel Àngel l han fet passar per una habitació i li han fet abaixar els pantalons.
El viatge en avio ha estat fantàstic. A l arribada a Barcelona a on s ensenya el passaport la màquina no trobava la meva cara. Ha trigat molta estona. Ja em quedava sola , tothom havia passat menys jo. A la fi s ha posat en verd i m ha dit ja pots passar…
El viatge arriba a la seva fi. Ens emportem unes vacances plenes d aventures, riures i confidències. Fotografies i vídeos que deixen empremta. Agraïment d haver conegut als companys de la mare. I qui sap, poder l any vinent un altre viatge ens posi pel mateix camí…
Me encanta la lluvia en los cristales, cuando la ciudad se desdibuja entre gotas lentas y recuerdos que aún no han nacido. Me encantan las calles antiguas, gastadas por el tiempo y por los pasos, como si cada piedra guardara historias de amor y de silencio. Me encanta una taza de té entre las manos tranquilas, mientras el mundo corre deprisa y nosotras permanecemos quietas. Me encanta conversar con mi madre, sin relojes ni prisas, dejando que las palabras abracen las horas. Me encanta el silencio de una tarde lejos de casa, cuando los pensamientos vuelan libres cargados de pequeños secretos. No hay idioma que nos haga incultas en tierras ajenas. Y con el inglés escondido en el cajón, casi oxidado como yo, caminaremos igualmente por las calles del mundo con la sonrisa haciendo de diccionario. Porque hay miradas que traducen ternuras, y manos que saben entenderse sin necesidad de palabras. Viviremos una experiencia que quedará en el recuerdo, como quedan las ciudades amadas dentro de una fotografía antigua. Me encanta ese amor invisible que corre por el aire, como una música suave que solo el corazón reconoce. Y me encantan los ojos que miran maravillas, porque todavía existen almas capaces de sorprenderse ante la vida
M’encanta la pluja als vidres, quan la ciutat es desdibuixa entre gotes lentes i records que encara no han nascut. M’encanten els carrers antics, gastats pel temps i per les passes, com si cada pedra guardés històries d’amor i de silenci. M’encanta una tassa de te entre les mans tranquil·les, mentre el món corre de pressa i nosaltres ens quedem quietes. M’encanta conversar amb la mare, sense rellotges ni presses, deixant que les paraules abracin les hores. M’encanta el silenci d’un vespre lluny de casa, quan els pensaments volen lliures carregats de secrets petits. No hi ha idioma que ens faci ser incultes en terres alienes. I amb l’anglès amagat dins del calaix, gairebé rovellat com jo, caminarem igualment pels carrers del món amb el somriure fent de diccionari. Perquè hi ha mirades que tradueixen tendreses, i mans que saben entendre’s sense necessitat de paraules. Viurem una experiència que quedarà en el record, com queden les ciutats estimades dins d’una fotografia antiga. M’encanta aquest amor invisible que corre per l’aire, com una música suau que només el cor reconeix. I m’encanten els ulls que miren meravelles, perquè encara hi ha ànimes capaces de sorprendre’s davant la vida.
Hoy te miro, mamá, y el tiempo se detiene en tus ojos, llenos de vida y de historias que me habitan. Ochenta y cuatro primaveras y aún floreces, como una rosa valiente que no entiende de finales. Tus manos han sido refugio, han cosido mis miedos con hilos invisibles de amor. Has sido hogar cuando todo temblaba, luz cuando el camino se apagaba. Y ahora… la vida nos regala otro capítulo: Londres nos espera, mamá. Pasearemos juntas como si el tiempo fuera nuestro, con el corazón ligero y las risas en el bolsillo. Será más que un viaje, será un recuerdo que crece, un pedacito de eternidad cosido entre tú y yo. Hoy celebro a todas las madres, las que dan sin medida, las que aman en silencio. Pero tú… tú eres mi raíz y mi camino. Y mientras caminamos juntas, seguiré siendo aquella niña que encuentra en ti su lugar en el mundo. Feliz día, mamá.
Avui et miro, mama, i el temps s’atura als teus ulls, plens de vida i d’històries que m’habiten. Vuitanta-quatre primaveres i encara floreixes, com una rosa valenta que no entén de finals. Les teves mans han estat refugi, han cosit les meves pors amb fils invisibles d’amor. Has estat casa quan tot tremolava, llum quan el camí s’apagava. I ara… la vida ens regala un altre capítol: Londres ens espera, mama. Passejarem juntes com si el temps fos nostre, amb el cor lleuger i les rialles a la butxaca. Serà més que un viatge, serà un record que creix, un trosset d’eternitat cosit entre tu i jo. Avui celebro totes les mares, les que donen sense mesura, les que estimen en silenci. Però tu… tu ets la meva arrel i el meu camí. I mentre caminem juntes, seguiré sent aquella nena que troba en tu el seu lloc al món. Feliç dia, mama.
Se alza el sol sin hacer ruido, como quien conoce todos los cansancios. Entra por la ventana poco a poco y acaricia los recuerdos dormidos. La taza humea sobre la mesa, los pensamientos aún van descalzos, pero dentro del pecho algo canta: hoy también es una nueva oportunidad. Hay días que pesan como piedras, y noches que dejan huellas de lluvia, pero siempre regresa una pequeña claridad a recordarnos que somos semilla. Camina, corazón mío, sin prisa. No hace falta correr para llegar a vivir. Cada paso sincero es victoria, cada aliento sereno… un milagro. Y si hoy sonríes aunque sea un poco, ya habrás vencido a la tristeza.
S’aixeca el sol sense fer soroll, com qui coneix tots els cansaments. Entra per la finestra a poc a poc i acarona els records adormits. La tassa fumeja damunt la taula, els pensaments encara van descalços, però dins del pit alguna cosa canta: avui també és una nova oportunitat. Hi ha dies que pesen com pedres, i nits que deixen rastres de pluja, però sempre torna una claror petita a recordar-nos que som llavor. Camina, cor meu, sense pressa. No cal córrer per arribar a viure. Cada passa sincera és victòria, cada alè tranquil… un miracle. I si avui somrius només una mica, ja hauràs vençut la tristesa.
Hay sentimientos que no se pueden explicar… solo sentir. Este poema nace de ese instante en el que miras a alguien y, sin saber cómo, ya quieres entender todo lo que no se ve: sus silencios, sus fragilidades, su verdad más escondida. Habla del amor que no se toca, pero atraviesa. De la vulnerabilidad que nos hace humanos. Y de ese hilo invisible que nos une cuando nos atrevemos a sentir de verdad.
El amor es algo metafísico. Que va más allá de lo visible… No se ve, no se toca, pero atraviesa. Dos almas que se reconocen incluso antes de saber el nombre. Y entonces… te asombras, te pierdes, te lanzas. Te haces preguntas que te queman por dentro, imaginas los instantes que no puedes ver como si fueran tuyos.
Cómo será cuando esté a solas, cuando nadie mire, cuando despierte con los ojos entreabiertos y el mundo aún en silencio… Cómo será cuando se canse de todo, cuando se aburra, cuando la vergüenza le encienda la piel, cuando baje las defensas y sea solo él. Y es ahí donde todo se vuelve vértigo. Porque sin darte cuenta, ya estás dentro. Muy dentro.
No en su vida— sino en lo que no muestra a nadie. Y te quedas. Sin permiso, sin garantías, sin saber cómo acabará. Porque amar es eso: mirar lo invisible, desearlo, tocarlo con el alma… y no querer marcharse nunca.
