© Esther Mena, 2026
S’aixeca el sol sense fer soroll,
com qui coneix tots els cansaments.
Entra per la finestra a poc a poc
i acarona els records adormits.
La tassa fumeja damunt la taula,
els pensaments encara van descalços,
però dins del pit alguna cosa canta:
avui també és una nova oportunitat.
Hi ha dies que pesen com pedres,
i nits que deixen rastres de pluja,
però sempre torna una claror petita
a recordar-nos que som llavor.
Camina, cor meu, sense pressa.
No cal córrer per arribar a viure.
Cada passa sincera és victòria,
cada alè tranquil… un miracle.
I si avui somrius només una mica,
ja hauràs vençut la tristesa.
Categoría: Uncategorized