Londres

M’encanta la pluja als vidres,
quan la ciutat es desdibuixa
entre gotes lentes
i records que encara no han nascut.
M’encanten els carrers antics,
gastats pel temps i per les passes,
com si cada pedra guardés
històries d’amor i de silenci.
M’encanta una tassa de te
entre les mans tranquil·les,
mentre el món corre de pressa
i nosaltres ens quedem quietes.
M’encanta conversar amb la mare,
sense rellotges ni presses,
deixant que les paraules
abracin les hores.
M’encanta el silenci d’un vespre
lluny de casa,
quan els pensaments volen lliures
carregats de secrets petits.
No hi ha idioma
que ens faci ser incultes
en terres alienes.
I amb l’anglès amagat dins del calaix,
gairebé rovellat com jo,
caminarem igualment pels carrers del món
amb el somriure fent de diccionari.
Perquè hi ha mirades
que tradueixen tendreses,
i mans que saben entendre’s
sense necessitat de paraules.
Viurem una experiència
que quedarà en el record,
com queden les ciutats estimades
dins d’una fotografia antiga.
M’encanta aquest amor invisible
que corre per l’aire,
com una música suau
que només el cor reconeix.
I m’encanten els ulls
que miren meravelles,
perquè encara hi ha ànimes
capaces de sorprendre’s davant la vida.