© Esther Mena, 2026
Avui et miro, mama,
i el temps s’atura als teus ulls,
plens de vida
i d’històries que m’habiten.
Vuitanta-quatre primaveres
i encara floreixes,
com una rosa valenta
que no entén de finals.
Les teves mans
han estat refugi,
han cosit les meves pors
amb fils invisibles d’amor.
Has estat casa
quan tot tremolava,
llum
quan el camí s’apagava.
I ara…
la vida ens regala un altre capítol:
Londres ens espera, mama.
Passejarem juntes
com si el temps fos nostre,
amb el cor lleuger
i les rialles a la butxaca.
Serà més que un viatge,
serà un record que creix,
un trosset d’eternitat
cosit entre tu i jo.
Avui celebro totes les mares,
les que donen sense mesura,
les que estimen en silenci.
Però tu…
tu ets la meva arrel
i el meu camí.
I mentre caminem juntes,
seguiré sent aquella nena
que troba en tu
el seu lloc al món.
Feliç dia, mama.
T’estimo