Tres dones, tres cors i un nom,
a la vora del mar i del vent,
amb el sol que acarona els dies
i la memòria que es pinta d’argent.
Un karaoke, una lluna tendra,
una veu que canta, l’altra somriu,
i la mare que brilla
com un far que mai no s’apaga, viu.
Boig per tu, Santa Lucía,
i una Tintarella que es fa dansa.
El ritme puja, l’ànima vola,
i tot l’hotel mira en silenci… amb esperança.
Em diuen que ballo com un somni,
em miren, somriuen… potser esperen.
Però jo ja tinc casa i port segur,
encara que els pensaments es rebel·len.
Entre Betancuria i un nom compartit,
el del metge que ens parla sense veu,
sabem que la vida és misteriosa,
i a vegades, lligar records és un feu.
Tres dones, tres vides, un viatge,
que no és només a una illa, és al cor.
Perquè el que compartim no s’explica,
es viu, es plora, es canta i fa honor.