Cauen les gotes com si fossin versos,
lentes, tímides, damunt la pell.
La terra somriu en silenci
i l’aire té gust de mel.
Et veig sota l’arbre
tremolant de fred
corro a abraçar-te
amb un escalf ardent
T’acullo al meu pit
mentre la pluja ens bressa,
i enmig del món que calla
només nosaltres fem promesa.
S’aixequen les mirades
els llavis s’apropen
en un dolç i llarg petó
que mai s’acaba
El temps s’esborra,
la pluja ja no cau,
només el teu alè
que dins meu, suaument, rau.
Els núvols s’obren,
la llum ens acarona,
i entre els teus ulls clars
la vida em perdona.
M’oblido del món
entre els teus braços
només vull estimar-te
i acabar ben boixos
Perdre’m amb tu
com qui es fon amb la tarda,
sense rumb ni mesura,
només la pell com a guarda.
I si demà s’apaga el dia,
que ens trobi abraçats,
que el somriure i l’alegria
ens adormi enamorats.
Esther Mena ( drets d autor)
Hola, me parece un poema extraordinariamente emotivo y con mucha profundidad. Siendo a la vez interpretado por está musa de la poesía(Esther) de una manera impecable, con ese toque de elegancia y un sentimiento, fabuloso, como la gran escritora que es.
Me ha encantado, como todos los que salen de su puño, letra, mente y corazón.
Seguiré todos sus trabajos, para sumergirme, cuando los lea, en un mundo de paz y tranquilidad.
Muchas gracias Esther por llevarnos aun mundo de sueños y emociones.
Juan Carlos
Muchas gracias Juan Carlos. De todo corazón. Un abrazo.