© Esther Mena.
El temps passa,
com un riu que mai s’atura,
i ens deixa a la pell
les petjades dels dies viscuts.
La societat ens parla de joventut,
d’un cos pur, vital, radiant…
Però oblida que en cada arruga
hi ha un llibre sencer de memòria,
i en cada cabell blanc
hi brilla una espurna de saviesa.
La bellesa no s’acaba,
només canvia de forma:
ja no és un crit de foc,
sinó una llum suau
que acarona el món amb tendresa.
No vull amagar-me del mirall,
ni disfressar els meus anys.
Abraço el temps amb amor,
perquè si no ho faig jo,
qui ho farà?






