© Esther Mena.
L’únic que existeix en aquest instant
és la pluja,
el paisatge i jo.
Escolto la música que em fa vibrar,
que em porta records
i m’empeny a omplir de vida
els fulls en blanc.
El tintineig de la pluja als vidres,
el ronc suau del meu gat al regaç,
la pau que m’embolcalla…
Respiro aquest moment únic,
irrepetible,
i les paraules arriben,
una rere l’altra,
demanant ser escrites.
Del no-res brolla l’esperança,
l’esperança de compartir,
una vegada més,
allò que la meva ment vol deixar
I sé que quan el silenci torni,
la pluja ja haurà marxat,
però quedarà en mi
la llavor d’aquest instant.
Categoría: Uncategorized
guai