Autor: Esther Mena Sanroma

© Esther Mena, 2026

Hi ha sentiments que no es poden explicar… només sentir.
Aquest poema neix d’aquell instant en què mires algú i, sense saber com, ja vols entendre tot allò que no es veu: els seus silencis, les seves fragilitats, la seva veritat més amagada.
Parla de l’amor que no es toca, però travessa.
De la vulnerabilitat que ens fa humans.
I d’aquell fil invisible que ens uneix quan ens atrevim a sentir de veritat.

L’amor
és alguna cosa metafísica.
Que va més enllà del visible…
No es veu,
no es toca,
però travessa.
Dues ànimes
que es reconeixen
abans fins i tot
de saber el nom.
I aleshores…
t’admires,
et perds,
t’hi llences.
Et fas preguntes
que et cremen per dins,
imagines els instants
que no pots veure
com si fossin teus.

Com serà
quan estigui a soles,
quan ningú miri,
quan es desperti amb els ulls mig tancats
i el món encara en silenci…
Com serà
quan es cansi de tot,
quan s’avorreixi,
quan la vergonya li encengui la pell,
quan baixi les defenses
i sigui només ell.
I és aquí
on tot es torna vertigen.
Perquè sense adonar-te’n,
ja hi ets dins.
Molt endins.

No en la seva vida—
sinó en allò que no ensenya a ningú.
I t’hi quedes.
Sense permís,
sense garanties,
sense saber com acabarà.
Perquè estimar
és això:
mirar l’invisible,
desitjar-lo,
tocar-lo amb l’ànima…
i no voler marxar mai.

© Esther Mena, 2026    

En un pueblo antiguo, de piedra y silencio,
un dragón respiraba sombras y miedo,
y el cielo, angustiado, guardaba historias
que aún no habían nacido en verso.
Salió un caballero de mirada limpia,
no solo de espada, también de corazón,
y en cada paso llevaba esperanza,
como quien escribe sin temor.
Cuando la bestia cayó vencida,
la tierra floreció en rojo vivo,
y de aquella sangre, hecha rosa,
nació un relato sencillo y vivo.
Yo, escritora de sueños valientes,
con un libro de poemas entre las manos,
camino entre rosas y libros abiertos
con el corazón latiendo, lleno de anhelos.
Cada página es un trozo de vida,
cada verso, un pedazo de mi ser,
y hoy los ofrezco al mundo
con la ilusión de quien empieza a creer.
Porque la felicidad no es solo leyenda,
ni dragones ni gestas de un tiempo atrás,
es dar la propia voz al silencio
y dejar que el mundo la pueda abrazar.
Y así, en Sant Jordi, entre miradas,
sonrisas, palabras y emoción,
yo también florezco en tinta viva,
entregándome entera en cada canción.

Secrets de l’ànima: poemes que neixen del silenci

© Esther Mena, 2026     

En un poble antic, de pedra i silenci,
un drac respirava ombres i por,
i el cel, anguniat, callava històries
que encara no havien pres color.
Va sortir un cavaller amb mirada clara,
no només d’espasa, sinó de cor,
i en cada passa hi duia esperança,
com qui escriu versos sense temor.
Quan la bèstia va caure vençuda,
la terra va florir en vermell viu,
i d’aquella sang, feta rosa,
va néixer un relat senzill i viu.
Jo, escriptora de somnis valents,
amb un llibre de poemes entre les mans,
camino entre roses i llibres oberts
amb el cor bategant, ple d’afanys.
Cada pàgina és un tros de vida,
cada vers, un bocí del meu ser,
i avui els ofereixo al món
amb la il·lusió de qui comença a creure.
Perquè la felicitat no és només llegenda,
ni dracs ni gestes d’un temps llunyà,
és donar la pròpia veu al silenci
i deixar que el món la pugui abraçar.
I així, per Sant Jordi, entre mirades,
somriures, paraules i emoció,
jo també floreixo en tinta viva,
regalant-me sencera en cada cançó.

© Esther Mena, 2026    

Hay días
en que la muerte parece cercana,
y la piel se vuelve fina como papel
que el viento podría romper.
Pero es en esta fragilidad
donde el corazón se abre,
y el amor brota como agua clara
entre manos que tiemblan.
Un hilo tan fino, casi invisible,
une a las personas que se atreven
a sentir sin defensas,
a mostrar su voz más profunda.
Cada gesto, cada mirada,
cada suspiro sincero,
teje este hilo con la vida,
y hace que la soledad pese menos.
Vulnerables, sí…
pero en su valentía hay fuerza,
y en su ternura
hay eternidad.

© Esther Mena, 2026   

Hi ha dies
en què la mort sembla propera,
i la pell es torna fina com un paper
que el vent podria trencar.
Però és en aquesta fragilitat
que el cor s’obre,
i l’amor brota com aigua clara
entre les mans que tremolen.
Un fil tan prim, gairebé invisible,
uneix les persones que s’atreveixen
a sentir sense defenses,
a mostrar la seva veu més profunda.
Cada gest, cada mirada,
cada sospir sincer,
teixeix aquest fil amb la vida,
i fa que la solitud sigui menys pesada.
Vulnerables, sí…
però en la seva valentia hi ha força,
i en la seva tendresa
hi ha eternitat.

© Esther Mena, 2026   

Noelia,
nom que el vent ara pronuncia fluixet,
com si sabés
que el soroll et feia mal.
Vas néixer en un món
que no et va saber acollir,
on les mans que havien de protegir
van ferir,
i els silencis
van pesar més que els crits.
El teu cos,
presó sense barrots visibles,
cadira que no era repòs
sinó condemna lenta,
dies que no caminaven,
nits que no acabaven mai.
I dins teu,
una nena que encara tremolava,
ferida per ombres antigues,
per mirades trencades,
per una infància
que mai va ser teva.
Vas lluitar…
més del que molts entendran,
vas resistir el pes d’un món
que et devia amor
i et va donar absència.
Fins que un dia
vas dir prou.
No com qui fuig,
sinó com qui s’allibera,
com qui obre una finestra
després d’anys sense aire.
I avui, Noelia,
ja no hi ha cadires,
ni crits,
ni cossos que empresonin.
Només llum.
Només silenci del bo,
d’aquell que no fa mal.
Que la pau
t’abraci per fi
com mai ho va fer la vida.
I que el món aprengui,
massa tard per tu,
però potser a temps per altres,
que viure
no és només respirar.
Descansa.
26 març 2026

© Esther Mena, 2026   

Hay días
en que el cuerpo pesa más que el silencio,
y el alma camina
con pasos pequeños,
como si el mundo fuera demasiado grande.
Pero aun así,
hay una luz que no se apaga,
una voz muy fina
que te susurra:
“continúa…”
Que todavía,
al levantarte, comienza
una nueva lucha
que nunca se acaba.
Salga el sol o haya tormenta,
como la vida misma,
con una fuerza que empuja…
y las horas pasan.
Y en medio de todo,
sin hacer ruido,
algo dentro de ti
permanece en pie.
No grita,
no se impone,
pero no se rinde.
Y es eso—
tan pequeño y tan inmenso—
lo que te salva
cada día.

© Esther Mena, 2026   

Hi ha dies
que el cos pesa més que el silenci,
i l’ànima camina
amb passes petites,
com si el món fos massa gran.
Però encara així,
hi ha una llum que no s’apaga,
una veu molt fina
que et diu fluixet:
“continua…”
Que encara,
en llevar-te, comença
una nova lluita
que mai s’acaba.
Surti sol o tempesta,
com la vida mateixa,
amb una força que empeny…
i les hores passen.
I enmig de tot,
sense fer soroll,
alguna cosa dins teu
es manté dreta.
No crida,
no s’imposa,
però no es rendeix.
I és això—
tan petit i tan immens—
el que et salva
cada dia.

© Esther Mena, 2026   

Aprende a ser feliz con lo que tienes,
con la pequeña luz de cada día,
con el silencio que abraza la tarde
y la palabra dulce de una compañía.

Aprende a mirar con ojos agradecidos
el pan compartido sobre la mesa,
la mano que te acaricia sin prisa
y el tiempo que poco a poco se detiene.

No busques siempre lo que falta,
ni corras detrás de un mañana incierto;
la vida a menudo es más plena
en lo sencillo que ya hemos abierto.

Porque la felicidad no grita,
ni viste ropas de grandeza;
habita callada dentro del alma
cuando el corazón aprende la sencillez.

Aprende a ser feliz con lo que tienes,
con el instante que ahora te acompaña:
quizás es aquí, en este momento,
donde la vida verdadera nos alcanza.

Aprende a ser feliz con lo que tienes,
con la luz sencilla de una nueva mañana,
con el canto de un pájaro en la ventana
y el camino tranquilo que tienes ante ti.

No desees siempre otros horizontes
ni sueños vestidos de lejanía;
la vida guarda sus tesoros
en la pequeña y callada alegría.

En un gesto amable,
en una mano que sostiene la tuya,
en el silencio que habla al alma
cuando el corazón aprende a escuchar.

Aprende a agradecer lo que te rodea:
el pan, la casa, la mirada amiga,
porque la felicidad más profunda
nace a menudo de una vida sencilla.

Aprende a ser feliz con lo que tienes,
con el momento que ahora te visita;
quizás es aquí, en esta calma,
donde Dios esconde su infinita vida.

© Esther Mena, 2026   

Aprèn a ser feliç amb allò que tens,
amb la petita llum de cada dia,
amb el silenci que abraça la tarda
i la paraula dolça d’una companyia.

Aprèn a mirar amb ulls agraïts
el pa compartit sobre la taula,
la mà que t’acarona sense pressa
i el temps que a poc a poc s’atura.

No busquis sempre allò que falta,
ni corris darrere d’un demà incert;
la vida sovint és més plena
en allò senzill que ja hem obert.

Perquè la felicitat no crida,
ni vesteix robes de grandesa;
habita callada dins l’ànima
quan el cor aprèn la senzillesa.

Aprèn a ser feliç amb allò que tens,
amb l’instant que ara t’acompanya:
potser és aquí, en aquest moment,
on la vida veritable ens guanya.

Aprèn a ser feliç amb allò que tens,
amb la llum senzilla d’un nou matí,
amb el cant d’un ocell a la finestra
i el camí tranquil que tens davant teu.

No desitgis sempre altres horitzons
ni somnis vestits de llunyania;
la vida guarda els seus tresors
en la petita i callada alegria.

En un gest amable,
en una mà que sosté la teva,
en el silenci que parla a l’ànima
quan el cor aprèn a escoltar.

Aprèn a agrair el que t’envolta:
el pa, la casa, la mirada amiga,
perquè la felicitat més fonda
neix sovint d’una vida senzilla.

Aprèn a ser feliç amb allò que tens,
amb el moment que ara et visita;
potser és aquí, en aquesta calma,
on Déu amaga la seva infinita vida.