© Esther Mena, 2026
Noelia,
nom que el vent ara pronuncia fluixet,
com si sabés
que el soroll et feia mal.
Vas néixer en un món
que no et va saber acollir,
on les mans que havien de protegir
van ferir,
i els silencis
van pesar més que els crits.
El teu cos,
presó sense barrots visibles,
cadira que no era repòs
sinó condemna lenta,
dies que no caminaven,
nits que no acabaven mai.
I dins teu,
una nena que encara tremolava,
ferida per ombres antigues,
per mirades trencades,
per una infància
que mai va ser teva.
Vas lluitar…
més del que molts entendran,
vas resistir el pes d’un món
que et devia amor
i et va donar absència.
Fins que un dia
vas dir prou.
No com qui fuig,
sinó com qui s’allibera,
com qui obre una finestra
després d’anys sense aire.
I avui, Noelia,
ja no hi ha cadires,
ni crits,
ni cossos que empresonin.
Només llum.
Només silenci del bo,
d’aquell que no fa mal.
Que la pau
t’abraci per fi
com mai ho va fer la vida.
I que el món aprengui,
massa tard per tu,
però potser a temps per altres,
que viure
no és només respirar.
Descansa.
26 març 2026