La força suau

© Esther Mena, 2026   

Hi ha dies
que el cos pesa més que el silenci,
i l’ànima camina
amb passes petites,
com si el món fos massa gran.
Però encara així,
hi ha una llum que no s’apaga,
una veu molt fina
que et diu fluixet:
“continua…”
Que encara,
en llevar-te, comença
una nova lluita
que mai s’acaba.
Surti sol o tempesta,
com la vida mateixa,
amb una força que empeny…
i les hores passen.
I enmig de tot,
sense fer soroll,
alguna cosa dins teu
es manté dreta.
No crida,
no s’imposa,
però no es rendeix.
I és això—
tan petit i tan immens—
el que et salva
cada dia.