© Esther Mena, 2026.
En una plaça sense nom, sota un cel de núvols lents, parlaven un creient i un ateu com dos viatgers del temps.
—Jo crec que Déu m’escolta— deia l’un amb veu serena—, quan la nit em cau a sobre i la força m’abandona.
No sempre respon com vull, ni aparta cada tempesta, però sento una llum petita que m’acompanya i em desperta.
L’altre va alçar la mirada cap als horitzons ferits: —I si existeix aquest Déu, per què hi ha tants crits?
Per què la guerra i la fam, els infants sota les runes, les llàgrimes dels innocents i les mares sense lluna?
Si fos tan bo i tan poderós, ¿no pararia tanta pena? ¿No tancaria les ferides abans que la sang les omplena?
El creient va guardar silenci, com qui escolta un vell dolor. No tenia una resposta que pogués guarir-ho tot.
—També jo ploro aquestes ombres, també em pesen les preguntes. La fe no és saber-ho tot, és caminar entre les dubtes.
Crec que Déu ens va fer lliures, i que l’home, sovint, s’oblida que les guerres que devasten neixen dins la nostra vida.
L’ateu va assentir lentament. —Potser sí que tens raó: molts inferns no cauen del cel, els construïm entre tots.
Jo no trobo cap divinitat darrere el soroll del món, però sí mans que s’ajuden quan tot sembla tocar fons.
I van quedar-se en silenci, mirant com moria el dia. L’un pregava dins l’ànima, l’altre escoltava la brisa.
Cap dels dos no va convèncer l’altre amb grans arguments. Però es van regalar respecte, que és un miracle suficient.
Perquè potser la veritat és més fonda que una bandera: qui busca amb cor honest ja camina cap a ella.