© Esther Mena.
Quan la vida em torna a trencar,
quan la força se m’escola entre els dits,
miro el teu rostre cansat, valent,
i només sé dir-te: t’estimo, nina.
Tantes batalles viscudes,
tants silencis omplerts de llum,
i ara aquest nou cop, cruel i sord,
que em roba l’aire i em crema per dins.
T’estimo amb tot el que sóc,
amb la por, amb la ràbia, amb el plor.
Amb els records de quan reies sense saber
que el món podia ser tan injust.
Donaria el meu cos perquè el teu descansés,
donaria el meu alè perquè el teu no tremolés.
Però només tinc paraules,
i aquestes llàgrimes que no s’acaben mai.
T’estimo, nina,
encara que el dolor em faci callar,
encara que vulgui cridar al cel
i cagar-me en tot, sense consol.
Perquè ets meva, perquè ets llum,
perquè no hi ha malaltia que pugui esborrar
el fil invisible que ens lliga,
mare i filla, cor amb cor.
Molt tendre…. Una abraçada a totes dues.
Ah! Sembleu germanes!!!😘😘😘
Quanta força, quanta ràbia, que poc consol.
Ets la millor!!! I l’amor que us teniu ningu us el podrá treure i nones vosaltres dues el podeu gaudir. Disfruteu juntes i no deixe-ho de exposar els vostres sentiments, es el mes bonic que hi ha. Molts petonets a les dues