Respirar

© Esther Mena, 2026 

Ens demanen que tanquem els ulls.
Que inspirem.
I inspiro
com qui acosta el nas a les flors,
com qui deixa entrar una olor estimada,
una colònia coneguda,
tot allò que encara és bo.
A dins,
silenciós,
hi entra el que calma.
Després expirem.
I jo deixo marxar
el dol que pesa,
la ràbia que crema,
la por que estreny,
l’enuig,
la tristor que s’enganxa al cos.
No lluito.
Només deixo anar.
Inspirar:
acollir.
Expirar:
alliberar.
Minuts sencers
de no fer res més
que ser cos
i respir.
Quan obro els ulls,
alguna cosa s’ha mogut.
No ha desaparegut el dolor,
però ja no mana.
Sento aquell plaer suau,
quiet,
com quan surto de missa
i el món sembla
—per un instant—
una mica més habitable.
Res no s’ha resolt.
Però estic dreta.
I això, avui,
ja és un regal.