© Esther Mena, 2026
Sense adonar-me’n,
han passat els anys
gaiebé sense voler.
La vida m’ha fet treballar de valent,
m’ha empès, m’ha modelat,
i gairebé sense preguntar-me
he arribat a la seixantena
amb una motxilla plena.
Plena de coneixement,
d’experiència,
i d’un amor que no s’acaba.
M’ha ensenyat a ser filla,
a ser mare, i àvia,
amb les mans obertes
i el cor més gran que mai.
He après a caure
i a aixecar-me sense fer soroll,
a sostenir els altres
quan jo també tremolava.
I enmig de tot això,
he fet realitat un somni:
posar paraules a la vida,
i deixar-les escrites
per no perdre’m.
Ara sé
que els anys no passen en va,
que cada ferida ens escriu,
i cada amor ens transforma.
I que, malgrat el cansament,
malgrat els dies difícils,
encara camino
amb llum als ulls
i un desig de viure.
Perquè el temps
no m’ha pres res:
m’ ho ha ensenyat tot,
m’ho ha donat tot.