© Esther Mena, 2026
Sempre hi ha algú que escolta,
que eixuga llàgrimes alienes,
que troba les paraules justes
quan els altres perden les forces.
Sempre hi ha algú que diu
«no passa res»,
encara que per dins tot li tremoli,
que regala somriures al món
mentre el seu cor, en silenci, plora.
És qui sempre hi és,
qui mai no falla,
qui carrega motxilles que no són seves
i amaga les seves pròpies batalles.
Però digueu-me una cosa…
Qui li pregunta si està bé?
Qui s’adona que avui no somriu?
Qui l’abraça quan ja no pot més?
Perquè fins i tot les ànimes fortes
tenen dret a sentir-se febles.
Fins i tot qui sempre dona la mà necessita que algú l’agafi.
No confonguem la seva fortalesa
amb l’absència de ferides.
No pensem que no necessita ningú només perquè mai no demana res.
Que darrere de cada «estic bé»
pot haver-hi un crit que ningú escolta.
I darrere de cada somriure
pot amagar-se una ànima esgotada.
Així que, avui, abans de demanar,
abans de necessitar, abans de marxar… pregunta-li com està.
Però espera’t a escoltar la resposta.
Perquè potser aquella persona
que sempre salva tothom
només necessita, per una vegada,
que algú la salvi a ella.
I recorda: també cal cuidar
qui sempre té cura dels altres.

cuanta raó