© Esther Mena, 2026.
Em fa por aquest món que ens envolta,
on el dolor ja sembla habitual,
on una tragèdia n’amaga una altra
i el sofriment es torna normal.
Em fan por les aigües que s’emporten vides,
els trens que no arriben al seu destí,
les famílies que esperen una abraçada
i només reben un silenci sense fi.
Em fan por els ulls dels qui passen gana,
els qui demanen un sostre i un tros de pa,
els qui només reclamen viure amb dignitat
i troben un món que els gira la mà.
Em fa por que ens acostumem a tot,
que una mort sigui només una notícia,
que el dolor dels altres duri un instant
i que el silenci acabi guanyant la justícia.
I ara, que els anys em van fent gran,
que porto tants records dins la memòria,
miro enrere i em pregunto en silenci:
què hem après de la nostra història?
Hem avançat tant com ens diuen?
Som més humans que temps enrere?
O només hem canviat les paraules
mentre la injustícia continua sencera?
Em fa por obrir els ulls cada matí
i trobar més llàgrimes que alegries,
esperar una notícia que em faci somriure
i veure passar els dies i els dies.
Però el que més por em fa,
no és la mort ni el pas dels anys,
és que un dia deixem de sentir
el dolor dels qui tenim al costat.
Perquè el dia que res no ens commogui,
que cap injustícia ens faci cridar,
haurem perdut molt més que l’esperança:
haurem oblidat què vol dir estimar.
I malgrat tot, encara vull creure
que no tot està perdut en aquest món,
que darrere de tanta foscor
hi ha cors que no han deixat de ser bons.
Potser no arribaré a veure el canvi,
potser el temps no em donarà aquest regal,
però voldria marxar d’aquesta vida
sabent que hem après a ser més humans.
I si demà torno a obrir els ulls
i el món continua ple de dolor,
que almenys no em falti mai el coratge
de no acostumar-me a tanta desraó.
