© Esther Mena, 2026
La Marta va passar
com passen les coses que no demanen permís.
Aigua dins les cases,
aigua dins els records,
portes obertes a la força
i vides arrossegades pel fang.
Hi ha qui va fugir amb el que duia posat,
qui va mirar enrere
sabent que aquell gest
ja era un comiat.
Cases sense fotos,
cotxes muts,
llits buits de futur.
I una dona
que no va voler salvar-se sola.
Va tornar enrere pel seu gos,
perquè l’amor no entén d’ordres ni de por.
L’aigua se la va quedar,
però no li va poder prendre
la dignitat del gest.
Perdre-ho tot
no és només quedar-se sense parets.
És quedar-se sense ahir,
sense aquell racó on el temps feia olor de llar.
Jo ho sé.
El foc també ho va voler tot de mi.
I encara avui, de vegades,
camino entre cendres que ningú veu.
Però hi ha una cosa
que ni l’aigua ni el foc poden destruir:
la mà que ajuda,
la mirada que entén,
el cor que diu no estàs sola.
Per tots els que han fugit,
per tots els que han perdut,
per la dona que va estimar fins al final
i pels que, com jo,
saben què vol dir començar de zero
amb l’ànima xopa.
Que la vida, algun dia,
els torni a obrir una porta.
Encara que sigui petita.
Encara que sigui lenta.
BRAVO