© Esther Mena, 2026
Aquesta setmana
la por m’ha mossegat primer la pell,
dents estranyes,
un crit que no vaig tenir temps de pensar.
El cos va córrer
abans que l’ànima pogués entendre
què estava passant.
I després,
com si no n’hi hagués prou,
la vida va tocar el lloc sagrat:
una filla.
Urgències.
Llum blanca.
Paraules que fan mal
abans fins i tot de ser compreses.
Un ull que s’apaga.
Una oïda que calla.
La mateixa banda del rostre
on jo encara hi veig la nena
que volia ser abraçada.
I jo dreta,
fent de mare,
fent de mur,
mentre per dins
tot s’esberla en silenci.
Però encara sóc aquí.
Ferida, sí.
Espantada, també.
Però amb les mans obertes,
disposada a sostenir
el que vingui,
perquè l’amor
—encara que tremoli—
no perd mai la força.
Categoría: Uncategorized