Malgrat tot

© Esther Mena, 2026 

Malgrat tot
somio,
no per fugir,
sinó per quedar-me
dreta dins del que fa mal.
Perquè si no somiem,
la realitat no neix,
es queda a mig camí
del que podria ser.
L’esperança no és ingenuïtat,
és una ferida oberta
que decideix
no tancar-se del tot.
Hi ha dies
que el desencís truca fort,
porta el nom del cansament
i la veu del “ja no puc més”.
Però jo l’aturo al llindar,
amb mans petites
i un cor cansat,
però viu.
Perquè encara crec
que estimar sosté,
que somiar empeny,
i que, malgrat tot,
demà
pot ser
una mica més de llum
que avui.