© Esther Mena, 2026.
I va arribar l’última mirada.
No sé si va ser de por, de tristesa, o d’aquell amor immens que només coneix una mare.
Potser, enmig de l’horror, els seus ulls van buscar els dels seus fills.
Potser els volia dir tantes coses i el temps ja no li va arribar.
“Us estimo.”
“Sigueu forts.”
“No tingueu por.”
Paraules que van quedar suspeses en un silenci impossible.
Mentre el món s’esmicolava, ella continuava sent mare.
Abans que víctima. Abans que notícia. Abans que estadística.
Mare.
I aquesta és la imatge que més fa mal.
Pensar que els seus últims pensaments potser no van ser per a ella mateixa, sinó per aquells ulls petits que la miraven sense entendre.
Infants que mai no haurien d’aprendre què és l’horror.
Infants que mereixien records d’abraçades, de contes abans d’anar a dormir, de tardes de jocs, de rialles compartides.
No aquest record.
No aquesta absència.
No aquest buit.
Després vindran els minuts, els dies, els anys.
I l’eco d’una mirada que ningú no podrà oblidar.
Perquè una dona assassinada no és només una vida arrabassada.
És una història interrompuda.
És una cadira buida.
És una veu que ja no respon.
És un amor que roman, encara que el cos ja no hi sigui.
I mentre existeixin dones que visquin amb por, mentre existeixin infants que heretin el dolor de la violència, continuarem tenint un deute amb la humanitat.
Per elles.
Per les que ja no poden parlar.
Per les que, en la seva última mirada, ens van deixar una pregunta que encara espera resposta:
Quan aprendrem a protegir la vida abans d’haver de plorar-ne l’absència?
Quan deixarem de comptar víctimes i començarem a impedir tragèdies?
Quan entendrem que cap dona hauria de viure amb por, i que cap infant hauria de créixer abraçat a un record d’horror?
Perquè cada última mirada ens interpel·la.
Ens acusa.
Ens recorda que hem arribat tard.
I ens exigeix que no tornem a apartar la vista.