© Esther Mena, 2026
Arriben les vacances d’estiu. Per a molts infants són dies de llibertat, de jocs i de somnis. Però no totes les famílies viuen aquests mesos amb la mateixa tranquil·litat.
Penso en aquells nens que no poden anar a un casal perquè els seus pares treballen i no disposen dels recursos necessaris. Penso en les mares i els pares que surten de casa amb el cor encongit, preguntant-se si els seus fills estaran bé fins que tornin.
També penso en aquelles notícies que ens colpegen l’ànima. Infants que han perdut la vida a causa d’un accident domèstic, d’un descuit involuntari o d’una fatalitat inesperada. Històries que ens recorden que la vida és extremadament fràgil i que, en un sol instant, tot pot canviar.
No escric aquestes paraules per jutjar ningú. Les escric perquè darrere de cada tragèdia hi ha persones que estimaven profundament els seus fills i que hauran de conviure per sempre amb un dolor impossible d’explicar.
Potser aquest estiu hauríem de mirar una mica més al nostre voltant. Estendre la mà quan sigui possible. Oferir ajuda, companyia o suport. Perquè de vegades els petits gestos són els que construeixen una xarxa capaç de protegir els més vulnerables.
La infància és un tresor que tots compartim la responsabilitat de cuidar.
Els infants de l’estiu
Quan arriba l’estiu daurat, i el sol encén els carrers, hi ha rialles que volen lliures i somnis que creixen sencers.
Però també hi ha finestres obertes a silencis massa llargs, infants que compten les hores mentre els adults fan camins amargs.
Petits cors plens d’esperança, ulls que busquen protecció, mans menudes que confien en la nostra atenció.
I penso en la fragilitat que acompanya cada instant, en com la vida es pot trencar sense avisar-nos al davant.
Per això, quan arribi l’estiu, no oblidem mirar al voltant. Cada infant és una llum encesa, un tresor immens i brillant.
Que mai els falti una mirada, una paraula o un abraç. Perquè l’amor que avui oferim pot ser demà el seu refugi més gran.