Hi ha moments a la vida en què tot sembla enfonsar-se. Dies on la desesperació et pesa com una llosa i no veus camins ni sortides. Però aleshores, com un raig de llum entre la foscor, apareixen aquells amics que mai et deixen anar de la mà.
Ells hi són sempre, silenciosos o sorollosos, però presents. T’ofereixen una espatlla on plorar quan les llàgrimes no troben consol, i amb el seu caliu fan que l’angoixa perdi força. Són capaços d’agafar-te la mà amb fermesa quan et sents perduda, i t’ajuden a tornar a aixecar-te, un pas rere l’altre.
En la seva companyia, fins i tot enmig del dolor, pots descobrir que encara ets capaç de somriure, ni que sigui una mica, ni que sigui de tant en tant. I és en aquells moments, en aquelles petites rialles compartides, quan comprens que la vida, malgrat tot, encara val la pena.
Gràcies als amics que no s’esgoten, que es queden, que escolten i que t’acompanyen. Sou el meu refugi i la meva força.