© Esther Mena, 2026.
Avui la terra no plora.
Crida.
Crida amb llengües de foc que devoren muntanyes, camins, records, i la pau dels capvespres que semblaven eterns.
El vent, embogit, fa de còmplice de les flames. Les empeny. Les alimenta. Les escampa.
I ningú no les pot aturar.
Les cases cauen com castells de paper. Una vida sencera es converteix en fum en qüestió d’hores.
Què s’emporta un incendi?
No només parets.
S’emporta fotografies, olors, veus, petites rutines que mai no tornaran.
I al bosc, lluny de les càmeres, hi ha una tragèdia encara més silenciosa.
Animals atrapats. Ulls espantats. Cossos petits que corren sense saber cap on. Nius abandonats. Caus convertits en tombes.
La fauna no entén per què el seu món crema.
Nosaltres tampoc.
I arriba la impotència.
Aquesta sensació amarga de mirar un horitzó en flames i sentir-se insignificant.
I arriba la ràbia.
La ràbia davant la destrucció. Davant la negligència. Davant els advertiments ignorats. Davant la certesa que moltes d’aquestes ferides haurien pogut ser menys profundes.
Quan el foc marxa, deixa un paisatge de cendra.
Arbres drets com fantasmes negres.
Un silenci estrany.
Massa gran.
Massa buit.
Però fins i tot all à, entre la cendra encara tèbia, la vida insisteix.
Una llavor espera. Una arrel resisteix. Un brot somia.
I la terra, tot i la ràbia, tot i el dolor, continua esperant que aprenguem a estimar-la abans que torni a cremar.